jueves, 15 de marzo de 2012



ESCÒCIA ESSENCIAL
RECORREGUT HISTÒRIC-SENSITIU

  
Text i fotografies Miquel Àngel Diez i Besora



TheHangingBook.com 2009

Primera edició, octubre del 2009
© l’autor, 2009
La propietat d’aquesta publicació és de TheHangingBook.com
C/ Paredes 17 pral. 1era 08003 Barcelona



LA PEDRA, EL VENT, I LES ONES DEL MAR

Alçat al capdamunt d’aquest inhòspit indret, batut per una brisa que congela, he vist des que sóc el fonament d’aquest territori davant els meus ulls moltes formes de vida canviar. La guerra, la sang vessada massa fàcilment durant tants segles, la gana i la desolació, junt amb l’alegria de les festes en comunitat, la joia col·lectiva, l’esperança en una societat millor, les conquestes materials i tecnològiques, aquelles marques més profundes damunt meu us les narraré.
Vaig renàixer després que una imponderable massa glacial s’enretirés de la meva esquena tornant allà cap al Pol Nord. Així vaig començar a veure les obres d’aquests saberuts habitants, pacients com un roc, tenaços com el vent, volubles com les ones del mar. El quiet, immens oceà congelat, llarga catifa de blau tenebrós, no gosa arribar a la vora del mar. El verd, omnipresent em cobreix impetuós i es precipita sobtadament al arribar al mar. Cap concessió, aquí estic jo, allà romandràs tu. El mar sempre fou una gran protecció. Encara que poc va poder fer per aturar la tempestat víking allà cap al segle IX. Ells varen ser capaços de superar les hostilitats que presenta aquest “limes” del món. Amb aquells colons del nord aquestes terres es convertiren en un perfecte mantell. La mentalitat saquejadora dels víkings portà a aquests a una incontrolada tala d’arbres a fi d’obtenir material per a la construcció de les seves naus. Des de llavors, orfes d’arbres, les illes que foren dominades pels víkings són perfectes horitzons.  
Sempre fuetejada pel vent, aquest em deixa a la vista com roca viva. Tan severs bufen els cels que sols una turmentada herba i matolls recollits en si mateixos planten cara als seus embats. Ones al mar de difícil navegar, ones als prats quan el vent fa carícies en vol ras. Un dia, fa més d’un segle i mig, la marea s’aixecà tant i el vent rugí tan fort a les septentrionals Illes Orkney que s’emportà la capa del sòl de gespa i fang, deixant al descobert la runa secular que amagava l’antic poblat vora al mar de Skara Brae.
Veus els treballs d’aquesta gent de fa 3.000 anys? Sàviament aprofitaven tot allò que la naturalesa els donà i saberen tanmateix defensar i protegir-se dels atacs de l’exterior. Construïren en pedra els anomenats “brooks”. Per sota de l’obra visible des de l’exterior un seguit de galeries recorre les entranyes d’aquest particular poblat. Habitacions familiars, tallers, espais cerimonials; testimonis d’una societat comunal.
Des de sempre han arribat les ones del mar a aquestes abruptes costes, a platges que desapareixen amb la marea, per aparèixer immenses i cobertes d’algues, aliment de gavines i corbs. Igual de consubstancial que els elements de la natura, sembla a l’Escòcia de tots els temps, la sang, l’espina dorsal, l’ADN celta. Habitada des que el gels de la glaciació es van retirar de l’illa de Britannia, es creu que arribaren cap al 2000 abans de Crist en aquella illa els primers pobladors de llengua i cultura celta. Són aquests els anomenats Q-Celts de les actuals llengües irlandesa, gaèlic escocés i manx de l’Illa de Man. Agrupats en petites explotacions ramaderes, lligats íntimament a les riqueses del bosc, els poblats celtes eren uns recintes fortificats que acostumaven a alçar-se al capdamunt d’un turó. Juntament amb el cabdill militar, el sacerdot tenia una posició predominant en aquestes societats. Les funcions del Druida anaven més enllà de la litúrgia religiosa. També abraçaven la sabiduria mèdica.
L’arqueologia continua rescatant elements amb els que entendre millor aquella societat primigènia, la primera civilització d’Escòcia. El mestratge de la forja del ferro, l’elevat respecte de que era objecte la figura del druida, una íntima relació amb la naturalesa, de la que emanaven i es personificaven els seus deus, el gust per la pintura corporal, l’habilitat per intricats jocs decoratius de línies on es confonen el començament i la fi, són alguns dels trets més representatius dels celtes. El contacte amb els romans, militar i comercial, a partir del Segle I D. C transformà notablement les diferents tribus celtes, destacant la dels caledoni pel seu poder de confederar a les altres tribus. El comunitarisme anà derivant cap a societats més jerarquitzades. En paral·lel al druida el cabdill militar anà prenent més importància, acaparant riqueses i poder polític fins a la creació de regnes amb la unificació de les diferents tribus. Ja un cop desaparegut l’element romà, poc quedava d’aquell igualitarisme primigeni, amb una classe nobiliària ben establerta i perpetuant-se hereditàriament en el poder polític.
Els romans mai pogueren derrotar als celtes de Caledònia. Qui sí pogué donar una estocada mortal a la manera celta d’entendre el món fou el cristianisme. Amb els primers missioners començà la mala premsa envers les pràctiques curatives dels druides. Se’ls acusava tanmateix de practicar sacrificis humans. Molts d’aquests druides continuaren amb les seves pràctiques fins ben entrar l’any mil. El primer cristianisme, el portat des d’Irlanda, organitzat entorn a comunitats monàstiques tolerà fins a cert punt les pràctiques druídiques en el que respecta a la medicina. Fins i tot hi ha la hipòtesi que molts dels druides pagans acabaren reciclant-se en monjos cristians, en una època en que la llengua del poble encara era el gaèlic. Morí definitivament l’espiritualitat celta i el saber dels druides amb l’arribada i conquesta d’un nou cristianisme a Escòcia, el catòlic i romà.

Encarregui edició impresa HangingBook a: madb73@gmail.com o consulti a www.thehangingbook.com


EMPEDRATS

Presos per una sempiterna epidermis d’humitat, transformats al sol en escames lluents, donant un còncau relleu als carrers de la ciutat, els cubs de fosc gres ho aguanten tot, als humans i als elements. Cotxes advertits des d’una milla enllà, pel galopar dels pneumàtics sobre l’irregular ferm, semblen lliscar fora de control sobre la trama de carrers. Les dones presumides que s’arrisquen amb talons, arreu van mirant cap al terra evitant un fatídic entrebanc. I allà on la modernitat s’ha imposat grosses lloses planes conformen l’acera, que viu, de gris fosc, ennegrida per la pluja i la foscor. Grans feinades tenen els operaris per refer els carrers. És veu als treballadors carregant les lloses entre dos, abillats amb uns ganxos per transportar el que caurà sobre una capa de sorra i allà es quedarà, perdurable, perpetuant l’esperit petri, solemne d’aquesta ciutat, Edinburgh. 
Són aquests carrers de lluents llambordes, arrenglerades, marcant un lleuger relleu, còncau paisatge urbà, la més material i quotidiana herència dels romans. Aquest poble conqueridor i organitzador, amb els caledonis van topar. Juli Cèsar va ser qui primer a la Britannia entrà. La terra de l’estany va ser conquerida però mai romanitzada. Sota diferents emperadors i governadors establers a la Britannia es succeïren virulentes campanyes militars, fundacions de ciutats i fortaleses que pretenien la pacificació de l’illa. En el temps de Domicià, el governador Agrícola emprengué una campanya cap al nord a fi de sotmetre a les tribus caledonies. Ja sabia Agrícola que per imposar la Pax Romana primer hauria de vèncer la feresa del que els romans anomenaren pictes, aquells bàrbars del nord que anaven pintats. L’aposta del governador també hagué de fer front a les inclemències meteorològiques.


Antic post de policia al New Town (Eixample) d’Edinburgh.


La campanya militar de la legió II Adiutrix completà una primera incursió amb èxit. Pacificat el sur d’Escòcia i establerts diversos castrum es podia planejar una més ambiciosa campanya cap al nord. Resseguint la costa i entrant tímidament per el que avui en dia són les ciutats de St. Andrews, Aberdeen, Inverness, els romans pogueren anar fundant diversos castrum i continuar l’expedició. Diverses batalles amb una sort dispar i el desgast anímic de transitar paratges inabastables a semblança de la fi del món, feren repensar l’oportunitat d’entestar-se en una conquesta total.
            La batalla de Mont Graupius al 84 D.C, favorable als romans, marcà segons l’historiador Tacitus la submissió final de les tribus de Britannia. Pírriques victòries, car al 122 l’emperador Adrià es decidí a construir una imponent muralla més al sud d’on havia arribat Agricola, que separés als indomables caledoni dels celtes i romans del sud. Aquella frontera correspon gairebé al que avui en dia és la frontera que separa Anglaterra d’Escòcia. La intenció d’Antoninus de portar la frontera més al nord (línea Glàsgow-Edinburgh) aixecant una altra muralla al 142 D.C va ser pot reeixit. A l’entrada del Segle III la frontera entre l’Imperi i els bàrbars a Britànnia es tornava a trobar a la muralla d’Adrià.


Encarregui edició impresa HangingBook a: madb73@gmail.com o consulti a www.thehangingbook.com


                                              VAQUES

            Vaques tranquil·lament pasturant, arreu trobem vaques blanques de grans taques negres, lleteres, manses. La nutritiva llet que alimenta als escocesos ve d’aquest centenars de milers d’animals que pasturen a l’aire lliure en un immens suau paradís d’herba. Aquesta massa de bondadosa carn es convertirà en un tetrabrik de cremosa llet despatxada en abundància arreu, des de grans hipermercats fins al quiosc de premsa de la cantonada. Als  restaurants gaudeixen els carnívors dels magnífics entrecots “Angus”. Aquest serà el destí d’unes altres vaques, negres o roges, conegudes com a “Angus”. Abunden aquestes vaques al comtat d’Aberdeen. Són les terres on s’el.labora el whisky, terra també enriquida pel petroli del mar del nord.
            Vaques blanques, més o menys tacades de negre, les anomenades Frisies i Northumberland del Nord d’Anglaterra donen moviment al quiet paisatge escocés de nord a sud. I per la ciutat, mirant postals del camp, una altre vaca s’apareix al visitant àvid de ser sorprès i de trobar particularitats en el país que visita. Quelcom semblant a un búfal, amb banyes, amb un pel llarg i net, batut pel vent, marró fosc, i unes banyes imposants, la mirada entre estulta i amenaçant. “-Jo vull veure aquestes vaques”. Highlanders es diuen. “-M’aniré a fer un volt per les terres altes”. L’únic que vaig aconseguir va ser veure una simpàtica vaca highlander a l’entrada d’un restaurant rural, immòbil, inofensiva, de fibra de vidre.
            A la mateixa època que les ovelles eren introduïdes en massa tot desplaçant als improductius pobladors de les terres altes, la vaca Highland començà a veure’s desplaçada per una vaca forastera. Vinguda d’Holanda, la típica vaca lletera frisona començà a arraconar a la vaca Highland. Malgrat les 


Vaques pasturant al sud del país, a la regió de les Borders. El nom és del tot apropiat ja que significa frontera, la d’Escòcia amb Anglaterra.


exportacions de cadells d’aquesta vaca autòctona escocesa i la protecció que mereix per part d’alguna associació, la vaca Highland és ben minoritària. Ella no va poder suportar, com ho va fer la vaca Angus, la invasió de la vaca lletera holandesa. La vaca highlander és un hàbil herbívor ben adaptat a les condicions ecològiques d’aquestes terres. De llarg pelatge, d’un marró daurat, es capaç de suportar impertèrrita les inclemències de la constant pluja i vent del nord.
Avui en dia, aquesta vaca autòctona es cara de veure. Hom ha de buscar aquells paratges gairebé salvatges, a certa altura on altres races de vaques no poden viure. Sense grassa a la pell, protegida de les inclemències del temps gràcies al llarg pelatge, la vaca Highland sap trobar el menjar allà on altres vaques no hi arriben. Veient-la tan quieta, rude, primitiva, sembla inevitable que un animal d’aquestes característiques físiques hagi evolucionat aquí.
            Aquesta successió, solapament, convivència, a voltes domini d’una raça vacuna sobre una altra sembla ser un espill de l’estratigrafia ètnica del poble escocés. Com a tants d’altres llocs la història comença a Escòcia amb els romans. Ells foren els qui començaren a escriure de les tribus que habitaven en aquelles llunyanes terres, cobejades per l’estany. Anomenats originàriament Caledonis, se’ls va acabar coneixent com a pictes. Sembla que aquest poble celta tenia la costum de pintar-se. Això cridà fortament l’atenció a les legions que s’enfrontaren amb aquestes tribus. L’atribut celta, com hem vist en un altre apartat, fa referència a una gran multitud de branques originàries d’un mateix tronc primigeni. Cap al Segle V D.C un picte, per llengua i costums tenia poc a veure amb un celta irlandès.
            Amb el desmembrament de l’Imperi romà els moviments de pobles bàrbars es va generalitzar a tot Occident. Al llarg del Segle V l’illa d’Irlanda dividida en cinc regnes havia experimentat una sèrie de moviments en que un dels regnes acabà sent el preponderant. A l’actual Irlanda del Nord, la família regnant de l’Ulster va veure en el mar una sortida al seu arraconament i annexió per part del regnat veí més poderós. Aquests gaèlics d’Irlanda del Nord eren els Scots. Creuant el mar d’Irlanda començaren a establir-se en una franja entorn a la costa occidental d’Escòcia consolidant el Regne de Dal-Riata. Un punt clau de desembarcament, un nexe d’unió entre la terra mare i les noves terres a colonitzar fou l’illeta d’Iona. Aquest nom està íntimament lligat a St. Columbus, figura clau en la cristianització dels Scots. Iona seria fins a l’època de les ràtzies víkings, l’epicentre de la vida religiosa i cultural del Regne dels Scots. L’assumpció de la religió cristiana de litúrgia celta, va transcórrer en paral·lel al progressiu enfortiment del regne dels Scots en tota la costa central occidental fins l’estuari de Forth on estaven assentats els angles.
            Tenim a les darreries del Segle VII un mapa prou definit dels diferents pobles que habitaven el que encara era una Escòcia dividida. Al territori sud-oest s’assentaven els bretons, ètnicament germans de gal·lesos i bretons de l’actual Bretanya. A la costa sud-oriental, tenint com a capital l’actual Edinburgh es trobaven els àngles. La resta del territori, el més agrest i menys fèrtil, era habitat per pictes en un estat més o menys civilitzat, tenint com a capital Scone, a prop de Perth. Continues guerres, pactes i matrimonis feien d’aquestes àrees d’influència quelcom bastant voluble. L’arribada d’un altre poble, els víkings, fou el detonant de grans moviments tectònics.
            Encara ressona avui en dia, en el sentiment dels escocesos, la paor que deuria esdevenir-se quan començaren les inesperades ràtzies d’aquells bàrbars nòrdics. Una fita en la història d’Escòcia és el saqueig i la matança ocorreguda en el monestir d’Iona, centre espiritual dels Scots. Això succeí al 795. En poques dècades els víkings s’alçaren en amos del Mar d’Irlanda, senyorejant l’entera Irlanda, les Shetland, les Orkney, l’illa de Man, les Illes Hèbrides i tota la costa occidental d’Escòcia. Els Scots, de la seva terra fundacional de Dal-Riata al voltant de l’actual Glasgow, tingueren que desplaçar-se més cap a l’orient i a l’interior. Penetrant en territori picte i angle tres pobles col.lisionaren per l’hegemonia del que un dia fou Caledònia. Pictes i scots establiren acords i aliances matrimonials per fer front al víkings. Un cop estabilitzada la “frontera” amb els víkings, scots i pictes es decidiren a taponar als àngles. Aquests havien configurat el regne de Northumberland amb capital a l’actual Newcastle. El sud-est d’Escòcia fou angle fins a la batalla  d’Athelstaneford al 832 en que pictes i scots feren fora als angles.
            Un cop estabilitzades les fronteres fou el moment de la política interna. Quins dels dos elements, l’scot o el picte acabaria imposant-se en la progressiva fusió ètnica que possibilitaria la unificació d’Escòcia? La prompta adopció del catolicisme per part dels reis dels Scots, amb la conseqüent classe de monjos-funcionaris, avesats en el llatí i en la cultura escrita va donar cert  avantatge als scots envers als pictes. Però el triomf definitiu dels scots sobre els pictes arribà amb el rei Kenneth MacAlpin. Aquest rei dels scots, casat amb la filla del monarca dels pictes acabaria coronant-se com a rei d’ambdós pobles. És significatiu que escollís Scone com a lloc per a la seva entronització, allà on els reis pictes sempre havien estat coronats. Kenneth MacAlpin diposità a Scone per a posteriors coronacions la “Stone of Destiny”, portada pels primers Scots que trepitjaren Escòcia des de la Irlanda natal.
            Coronar-se rei d’scots i pictes era un gran pas. Però tan sols era una unió precària de dos pobles en la cúspide de l’estructura de poder. Llengües, lleis, l’obediència dels nobles envers als reis, en totes aquestes esferes no hi havia cap tipus d’unió. Algunes cròniques parlen d’una maniobra maquiavèl·lica de Kenneth MacAlpin per assegurar-se un autèntic domini sobre el regne dels pictes. Es creu que Kenneth MacAlpin va convocar a tots els nobles pictes a un banquet. Un cop tots ells al menjador es van tancar les portes. Còmodament se’ls va assassinar des de l’exterior a través de les finestres, amb fletxes, llances i altres armes que acabaren amb tota la noblesa picta. Havia llegit el rei dels scots l’èpica d’Ulises? Que d’útil és la cultura. La cultura oral picta en canvi, mai havia alliçonat als seus nobles sobre la possibilitat d’un parany tan sanguinari i efectiu.
            Sigui certa o no aquesta història de traïció, el fet es que en poques dècades ja no es tornà a parlar més dels pictes. Les esteles amb baix relleus que es veuen escampades al llarg del nord-est d’Escòcia, solitàries en mig del verd, o concentrades en cementiris mil·lenaris, amaguen encara molts misteris per desxifrar. Intriga als historiadors la rapidesa amb que va ser fulminat el regne dels pictes i la seva cultura. Va ser la d’scots i pictes una fusió pacífica? Va ser la caiguda de la monarquia picta benvinguda per la pròpia població, que havia sofert durant massa temps la jerarquització i l’abús de la classe militar? Sigui com sigui, a Kenneth MacAlpin se’l pot considerar com a autèntic fundador polític d’Escòcia. Ell engrandí el Regne d’Alba, Escòcia en gaèlic, una vasta extensió regida per un sol monarca. Scots i pictes, ara amalgamats, compartirien ara un sol destí. El que es podia haver anomenat Pictland si hagués prevalgut l’element Picte, s’acabà anomenant Alba o Scotland (del llatí Scotia) a l’imposar-se el poder de la monarquia scot.
            El següent damnificat en la carrera d'èxits de la monarquia dels scots foren els bretons del quadrant sud-occidental d’Escòcia, organitzats entorn al regne d’Strathclyde. Durant el regnat del rei dels scots Malcolm II, el regne Strathclyde acabaria perdent la seva identitat. Així que a mitjans del Segle XI, el que abans era un complex puzle de tribus i pobles més o menys afins, en aliança o en guerra, havia quedat reduït a una disputa entre uns scots dominadors de la terra ferma enfront d’uns víkings senyors de les illes i territoris del nord.     


Encarregui edició impresa HangingBook a: madb73@gmail.com o consulti a www.thehangingbook.com


                                            ESTUARIS

   Mira, que magnificent s’estén més enllà de la vista aquesta llengua de mar, retallant la terra a queixalades. A voltes sembla un llac per després escurçar-se fins amagar-se i confondre’s amb un riu. Quines aigües de negre marbre al llarg hivern, que amb el bon temps vesteixen de morada frescor els verds prats de quieta vegetació, camins per experts mariners i tomba d’estrangers, inabastable continent de mil amagatalls en temps de repressió i de bandidatge, tants cops s’han tacat de roig aquestes aigües…
            Cruenta fou la gran batalla naval de Largs, en que scots i víkings es disputaren el domini sobre les illes Hèbrides. Fou llavors, al 1263, quan la sobirania que Noruega havia exercit sobre les illes Occidentals i les Hèbrides tocà a la seva fi. Amb aquella batalla i el subseqüent tractat de pau entre el rei escocés i el derrotat rei noruec, les illes Shetland i Orkney també començaren a vascular a l’òrbita d’Escòcia. Abans de finalitzar el segle XV, tots els territoris que temps enrere foren saquejats, colonitzats i senyorejats pels caps víkings, passaren a la corona escocesa. Amb el canvi de sobirania es truncà la sort dels habitants d’aquells territoris. A un règim de llibertat en l’ús i assentament de la terra li succeí un vassallístic règim feudal. Malgrat el trauma i els canvis culturals que hagueren de viure els pobladors de les últimes terres incorporades al que avui en dia és Escòcia, l’herència víking encara perviu fortament. El dialecte noruec es va perdre ja fa dos segles, però la toponímia i l’urbanisme d’Oarkney i Shetland sorprenen al visitant i ens informen de l’herència víking en aquestes illes septentrionals.
            Cap al 793 arribaren per mar uns hàbils mariners pagans d’Escandinàvia que no dubtaren en saquejar i massacrar el lloc sagrat d’Iona. Allà es trobava el 




Vista des del poble d’Ullapool, a les Higlands, al nord-oest del país. Des d’aquest poble fundat a finals del segle XVIII com a facturia-colònia pesquera, surten els ferris cap a la Illa de Lewis.

centre espiritual de la jove nació de Dalriata, antecessora de l’actual Escòcia. Iona, fou el pont entre aquells Scots vingut d’Irlanda i les noves terres conquerides. Iona fou un centre monàstic del cristianisme celta des d’on cristianitzar les terres de la pagana i druídica Escòcia. Hagueren de passar segles per a que es pogués restaurar la riquesa i influència d’Iona, lloc escollit per a alguns monarques com a panteó reial.
            Sobre la violència víking els estudiosos no es posen d'acord. Alguns historiadors afirmen que la colonització de les illes Shetland i Orkney fou pacífica, cohabitant natius amb nouvinguts. Aquest conjunt d’illes septentrionals pertanyien al món picte abans de l’arribada dels víkings. La llunyania d’Orkney i Shetland respecte de la terra ferma les havia deixat en un estat civilitzador força ancorat al passat, a l’edat de bronze. Les pedres neolítiques del Ring of Brogbar i el poblat de Skara Brae són un límpid testimoni de com podia ser la vida dels pobladors d’aquelles illes que tenen a l’immens oceà com a únic horitzó.
            Els colons víkings arribaren a aquestes terres atrets per les pastures i la pesca. A més, Orkney i Shetland tenien un gran interès des del punt de vista estratègic com a punt d’avituallament entre Escandinàvia, Islàndia, Grenlàndia, Escòcia i Anglaterra. Dedicats durant segles a l’exportació de pesca salada va ser aquest bé la seva principal moneda de canvi per proveir-se d’altres aliments i productes com la fusta. Amb prou feines es troba un arbre solitari en aquestes contrades, oasis de soledat, domini dels elements, de l’inhòspit mar circumdant, del vent i de la pluja omnipresent. 


Encarregui edició impresa HangingBook a: madb73@gmail.com o consulti a www.thehangingbook.com


LA SALTIRE ONEJANT

            En qualsevol poblet, en el més luxós dels hotels, dalt d’un castell, nova de trinca o castigada per la pluja, de roba o enganxina en les tendes de souvernirs, present al carrer o delimitant el sostre dels cels urbans, veuràs la “saltire” batent-se al vent. La bandera escocesa és d’un elèctric fons blau com el cel que regna en aquests paratges, tan sols trencada per unes franges blanques en forma d’X. Enlloc com a Escòcia les senyeres onegen millor, ballant al so de les ràfegues de vent. La bandera escocesa té poca competència. Tan sols el lleó rampant, escut de l’extinta dinastia escocesa iguala a la Saltire en sentiment. A la britànica Union Jack se l’ha de veure per prescripció hegemònica de l’Estat en les dependències militars i algun que altre banc.
            La llegenda fundacional de la Saltire es remunta a l’Alta Edat Mitjana. En el 832 la que fou la Britannia romana era un mosaic de pobles en constant disputa territorial. En el que avui en dia és Anglaterra senyorejaven els angles i els saxons, els quals ja havien iniciat un procés de fusió. Al nord de la gran illa, a Caledònia, els originaris pictes i els més recents nouvinguts scots ja havien col·laborat militarment per fer front a l’amenaça víking. Unides les famílies reials per matrimonis picts i scots havien de fer front a un altre enemic comú, els anglosaxons que pressionaven des de Norththumberland al nord-est d’Anglaterra. Sota el comandament del rei Angus, a les fèrtils terres en disputa de Lothian, picts i scots en llençaren a la batalla contra les hosts del rei anglosaxó Athelstan.
            La sort de l’enfrontament somreia a les forces anglosaxones. A l’host liderada per Angus només un miracle la podia salvar. Desesperat mirà el rei 


Vista de la Old Town (Casc antic) d’Edinburg. S’aprecia en primer terme els jardins de Princess Gardens que separen la part antiga de la part nova de la ciutat. Destaca a la dreta l’agulla neogòtica del que ara és el centre informatiu del festival de teatre Fringe. Més a l’esquerra les torres neogòtiques de la Universitat de teologia, fins fa poc seu del parlament escocès. A l’angle esquerra, sota un tímid cúmulus decussatus, la seu del Bank of Scotland.


cap al cel. Veieren per sobre dels seus caps, els soldats escocesos, una curiosa formació nuvolosa: sobre un intens blau dos prims núvols de prístina blancor es creuaven pel centre en forma d’aspa. Era la creu de Sant Andreu, que morí martiritzat en una creu amb aquella forma d’X. Deu estava de part dels escocesos. Guanyarien la batalla i farien patró d’Escòcia a St. Andreu. La tropa, enfervorida i plena de fe per aquell estrany efecte meteorològic, carregà coratjosament contra l’enemic fins a derrotar-lo. El sud del que avui en dia és Escòcia havia estat salvaguardat impedint l’entrada anglosaxona en terres escoceses, cosa que hagués fet inviable la consolidació territorial del regne escocés en formació. Fou aquella una cruïlla en la història de les relacions entre anglosaxons i escocesos.
            Sant Andreu és dels pocs sants que l’estima popular dels locals encara serva i el dia de St. Andreu (13 de Novembre) es celebren events al llarg del país com les jornades de portes obertes al conjunt monumental del castell d’Edinburgh.
No va poder però St. Andreu obrar un miracle per protegir-se ell mateix quan la ràbia iconoclasta dels presbiterians arrasà amb la catedral de St. Andrews. En aquella data de 1559 es posava fi a la idolatria de les relíquies de St. Andreu conservades a la seu arquebisbal de St. Andrews. Aquesta ciutat, és ara seu d’una prestigiosa universitat i meca de golfistes d’arreu del món, amb una llarga i ampla platja on cavalls al galop competeixen amb la bellesa de l’ampli mar blau.
            St. Andrews, com a centre de pelegrinatge es convertí en la seu bisbal més rica del regne i es beneficià de donacions reials que feren possible bastir una catedral gòtica que rivalitzava en grandiositat amb York i Canterbury. Assolir l’honor arquebisbal per al bisbat de St. Andrews fou sempre el cavall de batalla diplomàtic per als reis escocesos. Tenir una seu arquebisbal a Escòcia era essencial per preservar la independència eclesial del regne. De cap manera podia un rei escocès prestar obediència eclesial a l’arquebisbe de Canterbury o de York, ambdós en territori anglès. 


Castell de Bamburgh, al cantó anglès de la regió de les Borders. El castell va ser originàriament residència dels reis de Northumberland. Objecte cobejat, escenari de molts setges escocesos i plaça forta del clan Armstrong.


Encarregui edició impresa HangingBook a: madb73@gmail.com o consulti a www.thehangingbook.com


CASTELLS

Mira com s’amaguen en l’espessor del bosc, en els confins s’alcen inexpugnables, conquerits diàriament per hordes de gavines que com pinzellades de fred blanc escenifiquen records de passades glòries. Vés al Loch Ness. La força de setges passats va deixar  arrunada, abandonada, una fortalesa que solitària en el gèlid llac fa de guardià del monstre aquàtic. Quina estampa la d’aquelles torres massisses al mig de l’aigua, connectades a terra tan sols per un estret apèndix, un caminet que cobreix la marea cada dia al caure el sol. A les Highlands, les terres altes, encara avui en dia es mostren imponents aquestes construccions. Sobresurten enmig de la verge naturalesa, com llavors s’alçaven enmig del conjunt de cabanes escampades que configuraven el petit feu clànic.
            S’aixequen castells impossibles a les costes abruptes d’incomptables illes del nord i del sud. Atalaies eren aquestes fortificacions que s’eleven sobre penya-segats, batuts per la força de les ones de l’Atlàntic. Totes aquestes pètries construccions encara ensenyen les dents, evidencien la seva funció protectora davant d’invasions per terra i per mar. Quants d’aquests centres de poder van caure en l’oblit, destruïts després de l’últim setge, orfes de senyor amb els múltiples tràngols polítics i militars que ha viscut aquest país?
La sort per al castell de Balmoral, per al de Blair o Hopetoun va ser ben diferent. Per els seus boscos civilitzats campen cérvols, galls fers (com el del whisky “the famous grouse”), conills… Quin relax aquesta simbiosi de la naturalesa amb una arquitectura residencial, baronial, pensada per al plaer i no per a la guerra. És com si els trons dels canons s’haguessin aturat de cop, i un pogués gaudir de l’anhelada pau.
            En una localitat del sud anomenada Peebles hi ha un altre castell, al final d’un caminet de còdols vora al riu. I en els transcurs d’un instant, en que un poderós plafó del cel s’obre per tornar-se a tancar, hom veu un ample mantell de còdols com levitant sobre el sòl, creant una màgica obertura de blanca iridescència. I així la llanuda catifa de bordons assecada es combina amb el verd orgànic del modest però vital riu, que més enllà s’amaga en l’espessor del bosc deixant com a sola frontera de la salvatgia i la humanitat un castell.
Barroers monòlits de contundents parets, amb escasses obertures foren un dia aquestes fortificacions. Amb el renaixement s'obrien adquirint aires afrancesats d’elegància residencial. La pacificació interior, la unió de les corones anglo-escoceses i la traumàtica unificació dels regnes esborrà definitivament el caràcter militar dels castells. Va ser quan passaren a ser residències senyorials, pintoresc testimonis d’una època passada i d’uns privilegis romanents. Valls amunt i avall, vastos territoris, reserves exclusives, boscos per a la caça, àrees privades, supervivència d’antics drets senyorials al sud i herència dels mítics caps clànics al nord.
            De fortificacions, com a qualsevol contrada, a Escòcia hi ha de moltes menes. En temps dels celtes ja existien poblats fortificats sobre els turons com a nucli poblacional. Durant la tímida dominació romana al sud de Caledonia, els castrum es generalitzaren. Sobre les seves runes s’anirien bastint castells durant els turbulents dies de les invasions bàrbares. Però és amb l’arribada de la influència normanda i el conseqüent feudalisme quan els castells escocesos es generalitzen bastint-se segons una tipologia ben identificable.
Quan Guillem el conqueridor travessà el Canal de la Mànega i derrotà a l’anglosaxó Harold II el 1066 a la batalla de Hasting, canvià quelcom més que la història d’Anglaterra. En poques dècades les maneres feudals normandes també penetraren a les terres baixes escoceses. Juntament amb la nova concepció de la reialesa i l’aparició de la relació senyor-vassall, la influència normanda acabaria portant la llengua anglesa.
            Lluny d’una penetració per conquesta l’anglicització escocesa es produí per una via molt més subtil. L’hereu al tron d’Escòcia havia estat instruït a la cort anglesa. Allà se l’emportà la seva mare per protegir-lo del rei Machbeth que havia destronat al seu pare. A la cort anglesa el futur rei s’impregnà de les formes més refinades de la cort anglesa. De retorn a la seva terra natal i després de derrotar a l’hereu de Machbeth, Lulach, l’instituït com a Malcolm III començà una lenta revolució cultural i lingüística. En poques dècades la llengua scots (quelcom semblant a l’anglès antic) es convertiria en la llengua de la cort, destronant al gaèlic.
            Les tensions durant el regnat de Machbeth, tan ben dramatitzades per Shakespeare, tenien doncs un profund transfons cultural. S’enfrontaren llavors dues visions en la “construcció nacional”. Emparat pels seus recolzaments al nord, Macbeth representava la tradició de les arrels celtes, la continuïtat en les formes culturals i l’ambició de construir un area d’influència entre Irlanda i l’Illa de Man. Destronat pel que seria el nou rei d’Escòcia, Malcolm III, a la batalla de Lumphanan al 1057, amb Macbeth moria la possibilitat d’una monarquia celta. D’ara en endavant Escòcia miraria cap al sud, cap a Anglaterra, anhelant-la i deixant-se influenciar.
En aquesta línia, el gran impuls en aquesta transformació político-cultural d’Escòcia vingué de la mà de la segona muller del rei Malcolm III. Margareth arribà a les costes escoceses per accident, després d’una tempesta. Malcolm III la prengué com a la seva esposa i fou ella la més decidida impulsora de la recristianització del seu nou país d’acollida. Que la reina convidés a l’ordre benedictí fou un altre fet clau, ja que això afavorí el desenvolupament de l’agricultura, la ramaderia i de retruc el comerç. La seva decidida opció envers als dictats de Roma desplaçarien les formes celtes-irlandeses imperants en el cristianisme escocés.
Tots aquests canvis sota el regnat de Malcolm III i la que seria Santa Margareth aproparen a Escòcia a les formes d’organització político-social del continent. Els successors de Malcolm III, vindrien a reforçar aquest procés que s’ha vingut a anomenar de modernització, normandització o anglicització si es vol. La donació de terres en feu a senyors normands que ajudaven al nou rei a assegurar la seva posició acabà de consolidar aquesta normandització-anglicització d’Escòcia. Hi ha dues dades ben indicatives sobre aquest procés de desgaelització d’Escòcia: alguns dels monarques d’aquest període havien estat educats a la cort anglesa, aprenent la llengua i les noves formes feudals normandes; tots els fills de la segona muller de Malcolm III tenen noms llatins i no pas gaèlics. La gran transformació succeí però només al sud i als burgs reials dispersos per tot el país. El nord, les Highlands, amb una estructura clànica aliena al feudalisme, romandria “gaeldom” (terra gaèlica) fins ben entrat el segle XVIII.     
Els successors de Malcolm III, Donald III, Duncan II, Edgar, Alexander I, i David I establiren una xarxa de viles reials sota protecció directa del rei, cosa que vindria a afavorir el floriment de l’activitat artesana i comercial. La vinguda de mercaders flamencs impulsaria aquests ressorgiment dels burgs. I si totes aquestes noves formes religioses i d’organització econòmica, polítiques i socials van poder penetrar, com no ho hauria de fer també l’arquitectura? Els senyors gaèlics, ja molt emparentats amb la noblesa anglesa, reconstrueixen els seus castells incorporant nous avenços defensius com les torres massisses rectangulars i els murs concèntrics.
Austerament solemnes s’aixequen altius uns negres blocs compactes amb una sola sòbria obertura en arc apuntant, per sobre de la qual tan sols finestres a mode d’escletxes deixaven passar la llum. A les Borders abunden aquest castells, un esglaiador contrast de verticals masses inexpugnables envoltades de suaus prats de verd intens. I a les violentes costes d’Aberdeenshire l’obra de fa 800 anys encara resisteix l’embranzida continua de les ones. Tan sols l’artilleria apareguda al segle XVII va fer caure els sòlids murs d’aquestes fortificacions.
            Amb el Renaixement, el caràcter militar d’aquests castells concebuts parets endins comencen a obrir-se a enfora. Les finestres s’eixamplen i es multipliquen. Es dibuixen torres circulars a banda i banda com abraçant la gran entrada a la casa baronial. Els sostres es pentinen amb pissarra, espigats enlaire, fent-se visibles al viatger; i al voltant, deliciosos jardins privats, plens d’ordenada i deliciosa flora i fauna. Ja entrat al segle XVII es desenvolupà un estil que hauria de fer escola desembocant en un estil revival anomenat baronial. El més antic i original d’aquests castells és Craigievar, la que fou residència de la família Forbes, un precedent constructivista paradigma de l’arquitectura modernista de MacKintosch.
Quan el capitalisme acabà substituint l’economia de guerra en aquestes terres els castells començaren a vestir-se de luxe i plaer. Les residències defensives acabarien evolucionant transformant-se en extravagàncies d’aristòcrates reconvertits en capitalistes. Ja siguin exemples preservats d’anterior èpoques, reconstruccions com l’Skivo Castle del ric Carnegie, o castells de nova planta com el de Stornoway, s’imposava el romanticisme. La inicial brutalitat amb que foren concebuts els castells es mudà en refinades arcàdies, entre cérvols, galls fers, esquirols, exquisits boscos pel lleure i la caça dels senyors d’Escòcia.      


Camp de rugby a prop de Jedbrugh. Aquest esport és un dels més populars al país. Quan es celebra el torneig de les 5 Nacions, és una oportunitat per reviure l’enemistat anglo-escocesa.


Encarregui edició impresa HangingBook a: madb73@gmail.com o consulti a www.thehangingbook.com


GESPA & THISTLE (CARD)

            Sentir un efluvi de poderós olor a fresca herba tallada és un dels més elevats plaers per als sentits. En un país d’impetuosa vegetació, profusament regada per la mare naturalesa, el control de l’home sobre la massa verdosa és fa imprescindible. Al generós nutrient sempre present de l’aigua se li suma, a la temporada d’estiu, un sol amb empenta però intermitent. És llavors, a l’estació càlida, quan la gespa esclata en les seves ànsies de créixer acceleradament. Grans extensions com són els parcs o els camps de rugby, per grans toros vermells tallagespa seran visitats. Petits trossos com catifes d’avantsala vesteixen d’alegria degradats suburbis urbans de microblocks. Bruts per tot tipus d’immundícia de consum, aquests soferts petits llits de verdor rebran la visita dels jardiners municipals. Sempre en ruta estan, amb el judici que dóna el te, cercant amb la seva furgo l’indret oblidat que salvatge s’ha tornat.
Jardinets particulars de les cases unifamiliars, jardins botànics de les grans ciutats, boscos reconvertits en un romàntic fons d’un tímid castell amagat entre les carregades copes dels arbres, arreu una especial sensibilitat entorn a la vegetació arriba a l’ànima del que mira conscient a aquests mantells de la terra, com pintats.
I les males herbes, tan mal considerades, propagades pel vent, repartint verd arreu, se’ls hi paga tallant-les irreverentment tan aviat com treuen el cap. Poc es reconeix la seva tasca vegetal, el seu toc d’espontaneïtat, l’autèntica veu de la natura incontrolada, obrint-se pas, fent impossible la utopia racional dels qui voldrien veureu tot convertit en un insuportable jardí. Cada cop que cauen davant la implacable fuetejada del "streamer" del jardiner, sobre la seva eliminació s’aixeca el sentit societal de bellesa, de natura domada. Però que majestuoses són les males herbes… I digue'm mare naturalesa, quina és entre elles la més bella? Allà, on la brigada municipal de jardineria no trepitja, als prats salvatges, al marge d’una carretera, en un racó oblidat… neix el card.
            Qui assevera que el card és lleig? En qualsevol camp, a la vora d’un camí, s’aixeca digne i robust la difícil figura d’un card, coronat amb un casc de blavor. “- Observa’m, gaudeix de la meva esquerpa presència, salvatge bellesa, però cuida’t de posar-me la mà damunt, que amb les meves fulles punxegudes et donaré el càstig de la sang”.
El card és tot un emblema per als escocesos, la seva flor nacional. Diu la llegenda que aquesta flor ajudà als natius a alliberar-se del domini víking. Fou una nit, en que una esquadra noruega llesta per a l’atac ja havia començat a desembarcar als seus homes. En això que algú d’aquells nòrdics, homes de ferro que es batejaven en aigua congelada, tot trepitjant un card i clavant-se al peu les punxegudes fulles de la tija no pogué contenir un crit de dolor. Això alertà a la guàrdia escocesa del castell que acabà guanyant la batalla contra els víkings. La batalla de Largs al 1263 marcà el principi de la fi del domini noruec sobre gran part del territori escocès. Els últims reductes foren els arxipèlags més septentrionals, les illes Orkney i Shetland.
            Amb els víkings fora de l’anomenada "mainland" (terra ferma) d’Escòcia, el poder reial va poder reempendre amb més possibilitats d’èxit la unificació del país. L’autoritat reial va consolidar-se a l’època del David I, gràcies a la fundació d’una sèrie de Burgs, com Stirling i Perth, sota autoritat reial. Eren aquestes localitats una mena de viles franques on es concentrava la població, estimulant el comerç i reforçant la figura del rei. La jurisdicció sobre aquests Burgs requeia en el monarca i no pas en nobles o caps clànics. Però l’autoritat reial sempre patí una debilitat inherent derivada del sistema d’elecció del monarca, l’anomenada Tanistry. Consisteix en l’elecció del nou monarca un cop l’últim s’ha mort, entre una sèrie de candidats. Els diferents pretendents i els grans potentats del regne es reunien a Scone per escollir el nou rei, que era entronitzat sobre la Stone of Destiny.
            La pedra del destí és una pesat cub rectangular de color gris fosc d’orígens remots. La llegenda diu que va ser portada des d’Irlanda pels Scots quan aquest arribaren a Escòcia fundant el regne de Dal-Riata. Malgrat la legitimitat que atorgava haver-se assentat damunt la pedra, els reis electes (en ocasions coincident amb el dret hereditari) eren discutits pels pretendents que no havien tingut tanta sort. Tots els hereus de les grans famílies nobles es veien com a reis en potència. Conspiracions, assassinats, deslleialtats, a més de tràgics accidents, són el pa de cada dia en la Història reial d’Escòcia.
            Una d’aquestes eleccions disputades es produí al morir l’hereva de la corona al 1290, quan estava de viatge per trobar-se amb el seu marit que havia de ser rei d’Escòcia. Sota el patronatge d’Eduard I d’Anglaterra, s’escollí al 1292 a John Balliol. El rei d’Anglaterra pretenia governar el regne d’Escòcia amb un rei titella que l’havia prestat vassallatge. Al seu torn, els nobles natius erigits en guardians del regne decidiren desobeir al qüestionat i debilitat nou rei governant i repartint-se el país entre ells. El monarca a fi de desempallegar-se de la tutela del rei anglès segellà una aliança amb França, la “Auld Alliance”. Fou llavors quan Eduard I, el de les cames llargues, decidí intervenir militarment i envaí Escòcia.
            El que es succeí, està realísticament relatat a la pel·lícula Braveheart dirigida i interpretada en el seu paper principal per Mel Gibson. William Wallace, un petit noble de gran constitució física, després de la invasió anglesa va ser capaç d’aixecar bona part del país en contra dels mals usos de l’ocupant. Malvist pels caps de les grans cases nobiliàries, fou finalment nomenat Guardià del Regne. La seva heroica tasca fou però malbaratada en última instància per la potència i ambició annexionista d’Eduard I, el martell dels escocesos. Seguint el model de Gales, que va ser conquerit i incorporat a la corona anglesa, el monarca de la dinastia Plantagenet pretenia fer quelcom semblant amb la indòmita Escòcia. Un botí de guerra molt simbòlic en aquest respecte és la incautació de la “Stone of Destiny”. Eduard I s’emportà la pedra a Westminster i l’encastà a la base del tron on coronaven als reis, on descansava el cul dels reis anglesos i posteriorment de la Gran Bretanya.
            En plena Guerra d’Independència, al 1306, en el llogaret d’Scone, orfe de la Stone of Destiny, era nomenat Robert de Bruce com a nou monarca escocès. El nou rei es disputava la corona amb una altre candidat, Red Comyn. Llicenciosament, abans de la seva elecció, Robert de Bruce s’havia encarregat de liquidar a l’altre pretendent d’un llinatge enemic ja a l’època del seu avi. Les circumstàncies de la mort de Red Comyn, a l’altar d’una església apunyalat per Robert de Bruce, va alienar a l’ara rei de molts suports entre la noblesa del seu país. Robert de Bruce no estava en les millors condicions per a continuar la tasca d’aixecament contra l’invasor que havia iniciat William Wallace.
            Perseguit per un nou exercit que Eduard I havia enviat a Escòcia, abandonat per la gent del seu país, fins i tot pel Papa després de profanar una església, veient com assassinaven als seus germans, Robert de Bruce i un grapat de seguidors anaren a refugiar-se al més recondits i remot de la geografia del Regne. La llegenda parla d’una cova en una perduda illa del nord-est del país, castigada per la pluja i el vent. Es refugiava en aquell indret, un rei sense corona, sense castells, sense exèrcit, obligat a vagar pel país d’amagatall en amagatall, perseguit com un indefens conill.
En aquells moments d’abatiment, de misèria i sofriment, patint les inclemències del temps, abandonat i potser castigat per deu, vivint com un proscrit, Robert de Bruce es fixà en una aranya. L’insecte provava d’estendre una xarxa en un racó de la cova. El treball i les acrobàcies de l’aranya no tenien recompensa. Una i altra vegada els cops de vent destrossaven la precària tela que l’insecte havia aconseguit bastir. Fins a sis cops el vent s’emportà l’obra de l’aranya. Però cada cop la sorruda aranya tornava a començar. Al setè intent, l’aranya aconseguí el seu objectiu d’estendre una xarxa allà on volia, capaç de resistir a les inclemències del temps. L’exemple de la perseverança de l’aranya feu reflexionar al rei. Aquest reviscolà i sortí de la cova.
En els anys que seguiren Robert de Bruce es tornà a guanyar l’estima dels seus súbdits, fent cada vegada més gran el seu exercit que començà a derrotar als anglesos fins a la gran batalla de Bannockburn al 1314. Aquesta data posà fi a les guerres d’independència. Escòcia havia sabut preservar-se com a regne independent. La monarquia sortia reforçada i s’instaurava una dinastia que instaurava el dret hereditari a la successió. Un dels gran motius de l’endèmica inestabilitat escocesa quedava anul·lat.
            Tot, gràcies a l’aranya que ensenyà al victoriós rei que: si al primer intent surten maldades, intenta-ho, torna a intentar-ho, i torna-hi fins a aconseguir el teu objectiu. 


Encarregui edició impresa HangingBook a: madb73@gmail.com o consulti a www.thehangingbook.com


ABADIES EN RUNES

            On han anat les teulades, els enteixinats, els altars, els retaules i riqueses que un dia donaren vida a les abadies? Que efímer pot arribar a ser el poder. Els que un dia senyorejaven aquest indret van desaparèixer tan sols deixant les sòlides pedres de la casa de Déu. Ara són buits palaus sagrats. Robustes parets, arcs apuntats desafiant la llei de la gravetat ens remunten a temps passats en que monjos de diferents ordres modernitzaren aquestes terres, estengueren la cultura entre les capes benestants i prosperaren amb els delmes de la població. La pluja caiguda mil i un cops ha ennegrit les parets d’aquests temples dessacralitzats. Són una estampa incomparable del que la reforma s’emportà. Però tot i la seva inutilitat funcional, resten allà, dempeus, un esquelet imponent amb un cementiri com a únic company. Ningú, durant segles, ni dins ni al voltant d’aquestes abadies oblidades, ha gosat sembrar l’espai de noves construccions.
            Monjos d’ordres com els Agustins, els Benedictins i el Císter arribaren a Escòcia des del continent a partir de l’últim quart del segle XI a l’època de la reina Margarida. A la regió de les Borders hi ha un bon grapat d’aquestes abadies, com la de Melrose, Kelso i Jedburgh. Els historiadors coincideixen que aquesta campanya de recristianització a Escòcia tingué com a conseqüències la integració del país en la corrent europea. Obedients a Roma, les noves ordres anaren desplaçant l’església local d’arrels cèltiques. Alhora, els il·lustrats monjos serviren d’eficaç aliat al sempre dèbil monarca, nodrint-lo d’una classe funcionarial indispensable per afrontar la modernització d’un incipient Estat. La laboriositat dels monjos, ben connectats amb les abadies matriu de França, 



Antiga Abadia de Holyrood, a Edinburgh, adjacent amb el Palau reial del mateix nom i del flamant nou parlament d’Escòcia obra de l’arquitecte català Enric Miralles.



també serví per revitalitzar l’economia, gràcies a les granges que establiren i al comerç ultramarí que practicaren.
            Una d’aquestes abadies, Arbroath, té una capital importància més enllà del seu valor arquitectònic. Al primer terç del Segle XIII, un cop guanyada al camp de batalla la Independència d’Escòcia, nobles, prelats i rei es reuniren a l’abadia d’Arbroath per escriure una declaració a fi de legitimar i protegir legalment la sobirania del regne. “our Prince and King. To him, as to the man by whom salvation has been wrought unto our people, we are bound both by law and by his merits that our freedom may be still maintained, and by him, come what may, we mean to stand. Yet if he should give up what he has begun, and agree to make us or our kingdom subject to the King of England or the English, we should exert ourselves at once to drive him out as our enemy and a subverter of his own rights and ours, and make some other man who was well able to defend us our King; for, as long as but a hundred of us remain alive, never will we on any conditions be brought under English rule. It is in truth not for glory, nor riches, nor honours that we are fighting, but for freedom — for that alone, which no honest man gives up but with life itself.
            “May it please you to admonish and exhort the King of the English, who ought to be satisfied with what belongs to him (…), to leave us Scots in peace, who live in this poor little Scotland, beyond which there is no dwelling-place at all, and covet nothing but our own.” /1/
            Moltes nacions prenen consciència d’elles mateixes després d’una agressió externa, quan un enemic intenta esborrar-te del mapa. D’aquest passatges de la “Declaració d’Arbroath” destaca la insubornable negativa a caure sota el domini anglès. Trencant motllos amb el sentit patrimonial de l’Europa feudal, l’autoritat del rei dels escocesos està sotmesa al benestar del regne, a preservar la seva independència respecte a Anglaterra. En el cas de conculcar els interessos dels escocesos (i dels nobles sobretot), els potentats del regne es reserven el dret d’escollir a un altre rei. Aquest caràcter protodemocràtic dels fonaments constitucionals de la monarquia escocesa podria tenir les seves arrels en la tradició celta. Des de Kenneth MacAlpin (que unificà a scots i picts) els monarques eren titulats com a reis dels escocesos. És significatiu que no se’ls anomenessin reis d’Escòcia. Així, els sobirans ho eren d’un poble i no pas d’un territori propietat seva.
            Al 1950, davant de l’altar de l’Abadia en runes d’Arbroath apareixia un bloc petri carregat de simbolisme, la Stone of Destiny. Un grup d’estudiants escocesos havien manllevat la pedra del tro reial de l’Abadia de Westminster i l’havien portat a la terra pàtria. La pedra (no se sap si l’autèntica) tornà a London per estar-se allà fins al 1996. El premier John Major retornava la pedra 700 anys després que Eduard I l’arrabassés del seu bressol a Scone. El castell d’Edinburgh  alberga avui la poderosa i disputada pedra. 
           

FISH & CHIPS

            Caminant ja cap al tard, de tornada a casa entre la llum taronja dels fanals, un altre taronja sorprèn al caminant. Una safates de proxpan en un racó amb un menjar que desprèn una forta olor, és el que ha quedat d’un Fish & Chips que un borratxo no s’ha pogut acabar. Grasses patates fregides, més crues que cruixents, un "haddock" (una mena de bacallà) ben arrebossat amb una capa ben greixosa i tot banyat amb "brown sauce" (salsa marró) o vinagre. Veure fregir l’àpat és un espectacle d’allò menys edificant si un pensa quants cops poden arribar a reutilitzar aquelles piscinetes d’oli vegetal. En boca el plat és ben saborós i marida prou bé amb qualsevol de les cerveses amb cos d’aquelles contrades. És tradició prendre’s un kebab o un “take-away” de Fish & Chips al tornar de festa per encarar la son amb una bona dosi de calories al cos. En pubs i restaurants també hom pot demanar un Fish & Chips, que té la seva versió elegant amb pèsols com a acompanyament.
            Per als estrangers lligar patates fregides i peix resulta a priori una aventura arriscada, però l’acceptació d’aquest menjar entre propis i estranys ha demostrat que va ser una afortunada unió; com la d’Escòcia i Anglaterra? A priori, analitzant la història i el registre de guerres i odis entre aquest veïns tan malavinguts, sembla impossible que la unió de la part nord i sud de la illa, hagi donat tan bons resultats fins almenys la I Guerra Mundial. Junts van ser els amos del món.
            Qui ho hauria de dir, dos països que s’havien trobat sempiternament enfrontats, junts van construir l’Estat que revolucionaria el món. La unificació de la Britannia sota un sol mandat presenta molts paral·lelismes amb l’apropament i unificació del regnes de la Península ibèrica. Sota James VI al 1603 els regnes anglesos i escocesos passaren a descansar sota una mateixa corona, mentre que els sistemes legals i els respectius parlaments romanien diferenciats en els dos regnes. La unió de corones a Britannia va ser quelcom que durant segles molts monarques anhelaren.  
La via per aconseguir la unificació sempre va ser la força, la conquesta territorial, l’anexió. Finalment van guanyar les arts diplomàtiques, un joc d’acceptacions i renúncies mútues per aconseguir la fita desitjada, la pau a l’illa. L’orgullosa Anglaterra donava la benvinguda a la dinastia dels “bàrbars del nord”. Al seu torn, la dinastia que es feia amb el premi va haver de renunciar a imposar el catolicisme entre els seus nous súbdits. El fill d’aquella bella i ferma Maria Estuard, estendard de la causa catòlica en la convulsa època en que Europa s’esquinçava religiosament, s'oblidava de la causa de la seva mare.
            Mary Queen of Scots li diuen, una tragèdia portada al teatre, al cinema, tot una icona històrica d’Escòcia. Si be els escocesos sempre han tingut que acceptar que el seu país és més dèbil que l’hegemònica Anglaterra, els orgullosos escocesos s’han pogut ventar de que la seva reina era més bella que la reina verge, Elisabeth I. La tragèdia històrica de Mary Queen of Scots és la d’una noia de 20 anys que es va convertir en el punt de disputa del cisma religiós cristià i de la lluita de les potències europees del moment. Mary expressa també la tossuderia que s’atribueix als habitants d’aquest país. Va preferir perdre el cap a renunciar a la seva religió i als seus drets al tro d’Anglaterra. El fill que amb prou feines va conèixer acabaria triomfant per ella i alhora traicionant els principis de la mare tot acceptant la religió anglicana a Anglaterra.
            Malgrat el pas endavant en la unió que va significar la unió de corones, no va ser fins al 1707 quan els dos Estats es van fusionar. Van discórrer les dècades i així, com les Fish & Chips, quelcom a priori amb poques possibilitats de triomf, acabaria guanyant l’aprovació de la majoria dels britànics tot menjant-se, conquerint el mercat mundial.


GAVINES I CORBS

            Bosses engreixades de detritus urbans a les cantonades dels carrers, rocs de plàstic negre s’amunteguen aixecant-se com obstacles als carrers. Milers de quilos de menjar, envasos, les restes del consumisme embossats, com un  funeral anunciant l’enterrament del cicle industrial-alimentari. El rebuig empaquetat,  com les cases, s’anirà a dormir per ser pres en massa ben d’hora al matí i ser enterrat en la gran pira urbana d’immundícies. Però abans de la recollida final uns àvids depredadors faran el seu banquet. A l’hora en que els cràpules tornen a casa les reines de la costa i del cel urbà aterren vora els negres sacs.
Equipades amb els seus poderosos pics-tenalles, sorrudes i vigilants, inicien el seu picotejar. Un cop oberts els sacs amb mètodes expeditius, impulsades pel batre de les ales, com fent marxa enrere, trenquen la pell negra que embolcalla la panera. Es barallen entre elles atacant-se preventivament per a que ningú s’acosti al tros d’hamburguesa, a les llefiscoses patates fregides untades en salsa curry o altres delícies del banquet de les gavines. I quan els primers matiners o algun que altre cotxe sorollós comenci a alterar el degluteix d’aquestes aus, alçaran el vol. Pesadament per tot el menjar ingerit, tornaran qui sap on, a la costa, damunt d’alguna roca des d’on divisar la fàbrica de menjar que la ciutat és per ells.
            “- Aviat fill meu et portaré a una incursió en territori humà, ben entrada la matinada”, diu una gavina a la seva progènie. Quan la nit comença a deixar pas a l’alba, és l’hora del festí de les negres bosses de brossa. “- Ja veuràs que n'és com un bufet si no és que cap humà borratxo passa per allà a importunar. Cadascuna d’aquests brillants lleugers rocs engreixats és una caixa de 




Detall d’església parroquial a Stirling, porta a les Highlands i escenari de la Batalla del pont d’Stirling que enfrontà escocesos i anglesos. William Wallace comandà la host escocesa que aconseguí una important victòria en les Guerres d’Independència.


sorpreses esperant ser oberta. Tenen salses de totes les cuines del món, una orgiàstica multitud de líquids ensucrats, sucs de mil colors. Trobaràs abundor de porc, també patates banyades en ketchup i curry. I si tens sort, fins i tot encertaràs a trobar una safata d’aquelles de proxpan on gaudiràs d’un autèntic Fish & Chips.”
            Com àligues destronades, altives, reservades, punitives quan cal, senyoregen les gavines el cel. Per centúries un equilibri, com una delimitació de zones d’influència s’ha establert entre elles i els corbs. Ells tenen les seves interminables extensions de verd entapissat i grans arbres als parcs, per fer els seus nius dalt dels arbres i orquestrar les seves tètriques simfonies, els seus vols acrobàtics i els seu intel·ligent deambular. En cohabitació amb les gavines d’ampli vol, van els corbs tranquil·lament caminant, donant saltirons, per la solitària sorra tacada de les restes de navalles i meduses arrastrades pel mar. Van els corbs en processó pels camps de golf, sense amoïnar a ningú, respectats per tothom. Com si d’ombrívols pastors puritans es tractes la terra i el cel es d’aquests sers. Als solitaris prats els corbs dominen les buides extensions d’aquest país.
Senyors morals d’aquestes terres foren els pastors puritans al llarg dels segles XVII i XVIII. Abillats amb les seves robes negres, casquets elevats, eren l’ombra ofegadora sobre els habitants d’aquests país. El pastor presbiterià era la màxima autoritat política i religiosa de cadascuna de les parròquies. Les comunitats eren regides per un consell d’ancians que assitien al pastor i s’asseguraven del compliment de l’ordre establert.
            El puritanisme a Escòcia té la seva figura fundacional en John Knox. Format a l’eminent escola teològica de St. Andrews, John Knox volgué anar a conèixer de primera mà la teocràcia establerta a Ginebra per John Calvin. Un cop instruït en els preceptes calvinistes de la predestinació i la intol.lerància envers la llibertat personal, John Knox tornà a la seva terra natal. Abans de creuar l’equador del segle XVI Escòcia vivia una situació d’inestabilitat político-religiosa, amb una reina regent catòlica i francesa (Mary of Guise) enfrontada a un bon grapat de nobles favorables a la reforma religiosa.
Mentrestant, a la Holanda que s'aixecava contra el poder colonial espanyol, el calvinisme anava prenent força. D’influència, el que es vivia als Països Baixos es va convertir en un exemple a seguir. L’ascendent holandès sobre Escòcia ja ve de l’Edat Mitjana, sent Escòcia poblada per colons flamencs que s’establien a les ciutats costaneres com a artesans i comerciants. A Escòcia es vivia un fort clima de descontentament. S’envejava la Reforma que en altres països començava a fer-se realitat i que semblava conformar societats més justes i rectes. John Knox, fugitiu durant molts anys, supervivent de les galeres, aquell messiànic, aïrat predicador que havia vist cremar a la foguera al seu mentor per heretge, va saber moure’s en aquell temps tumultuós, canviant per sempre més el destí d’una nació.
            El moment culminant, on l’irascible pastor assumí el lideratge del canvi político-religiós a Escòcia, fou quan el pastor s’enfrontà obertament amb Maria Estuard. Amb posicions maximalistes el vell pastor de prèdiques incendiàries denunciava el papisme i la condició femenina de la reina, coses que segons el pastor inhabilitaven Maria Estuard per al tron d’Escòcia així com per al d’Anglaterra. El divorci entre les dues forces religioses, encarnades en aquella bella jove catòlica i aquell vell tempestuós calvinista, ja s’havia consumat cap al 1560. Passat un segle la reforma havia triomfat en tot el regne llevat d’algunes zones de les “Highlands & Islands”. La divisió ara es trobava entre els mateixos protestants, enquadrats uns en el partit revolucionari purità dels “Covenanters”, els aliats conjurats per al triomf del cel a la terra i els episcopalians (anglicans), regits per bisbes i sota l’empara del rei i la noblesa. Cap d’aquests dos partits acabà d’imposar la seva hegemonia sobre el país, però els anomenats Covenanters o presbiterians, fills de les doctrines de John Knox, guanyaren la partida en allò que podem anomenar l’hegemonia cultural.
            El nucli dur del Presbiterianisme gira entorn a la doctrina de la predestinació: ja des del naixement hom està marcat respecte al seu destí final després del trànsit per la terra, direcció al cel o a l’infern. No paga la pena fer esforços de bondat o generositat envers als altres per a guanyar-se un tros de cel; tot està donat per endavant. Un tan sols pot cercar signes indicatius de ser un dels escollits. Potser per la por a veure la desgràcia a la terra, en moltes llars escoceses es va anar imposant una fèrria i austera ètica del treball. Si tot era bo en vida, hauria de ser això signe de que un anava pel bon camí. La revolució presbiteriana, sigui per aquest mecanisme psicològic que la predestinació provoca a nivell individual, o pel desnonament de les velles institucions que provocà la reforma (estalvi i inversió on abans hi havia el delme) fou la plataforma que facilità a Escòcia entrar prematurament a la Revolució industrial.
La predestinació, segons la qual Deu abans de que hom neixi ja ens ha classificat com a escollits o rèprobes, facilità un industriós capteniment de les persones. Si tot anava bé i un prosperava en els negocis i no queia en el pecat, deuria ser això signe inequívoc de ser un dels escollits. La nova organització eclesial es va fusionar amb el poder civil local, fent de l’església parroquial l’autèntic centre de decisions polític. Va ser com a Ginebra un assaig de teocràcia, amb els ministres de Deu i un consell d’ancians notables a la cúspide. El caire assembleari de l’organització de la nova Església feu ressorgir l’ànima comunitària de les antigues organitzacions tribals celtes.
            Si bé la reforma religiosa va ser benvinguda i recolzada per la població en el seu inici a fi d’acabar amb els privilegis de la clerecia, el nou ordre establert acabà ofegant als elements més lliures de la societat i a les ments tocades per la Il·lustració. L’assistència als oficis religiosos era el primer filtre per a assegurar-se la total adhesió de la persona a les directrius de la gerontocràcia comunitària. Tot un sistema de visites, delacions i condemnes públiques completaven una atmosfera irrespirable. Certes prohibicions com el treball i el lleure en diumenge, la deriva del consell de vells en un estat policial, acabaren cansant a la població.
La ciència, les ànsies de llibertat individual, l’aconfessionalisme i un cisma dins el mateix Presbiterianisme acabaren amb la influència dels pastors puritans sobre la societat. El fet de que James Hogg pogués publicar al 1824 una mordaç paròdia dels fonaments filosòfics del presbiterianisme a la gran novel·la psicològica i de crítica social, “les memòries privades i confessions d’un pecador justificat”, és tot un signe de la fi de la influència de l’Església d’Escòcia sobre els afers mundans dels escocesos.
Per aquelles dates “The Church of Scotland” (l’Església d’Escòcia) experimentà una escissió que la relegà a un segon pla de la vida política i social del país. La Disrupció del 1843 es va saldar amb la formació d’una nova Esglèsia de presbiterians ultraortodoxos: “The Free Church of Scotland”. La fi de la preeminència político-social de la religió acabà en fragmentació de l’església i amb frontisme entre parroquians. Durant la segona meitat del segle XIX és desplegà pels carrers de pobles i ciutats una cívica guerra de religions, una febre de construcció d’esglésies, sempre d’aires neogòtics. Cadascuna de les confessions construí la seva església particular, com volent visualitzar qui era més poderós, qui tenia més parròquies. En un moment en que la societat s’anava irremissiblement secularitzant s’arribaren a construir tres esglésies diferents en l’encreuament de dos carrers. Avui en dia, aquestes esglésies són majestuoses cafeteries, hostals, teatres o fins i tot grandioses botigues de mundanes llums.
            L’herència que el presbiterianisme ha deixat sobre aquestes gents és difícil de mesurar. La revolució inicial va posar fi a les formes feudals al sud del país i va marcar en la ment dels escocesos l’ètica del treball, la rectitud i la disciplina. No va poder el puritanisme acabar amb els excessos de l’alcohol, que aquí és com una mena d’esport nacional. En el moment àlgid del presbiterianisme, l’organització de la vida interior al si de les parròquies sota la vigilància del consell de savis va ser una llosa ben opressora. Però per les capes més humils de la població, la nova organització social va saber atenuar el flagell de la misèria. El presbiterianisme va saber donar forma a una assistència social sistemàtica, més a prop dels postulats de l’Estat del Benestar que de la tradicional caritat. La caixa que es recollia a les almoines dels serveis religiosos era destinada al manteniment i cura dels dropos i impedits. La contrapartida per a aquests elements exclosos de la societat era estar marcats com a subjectes dependents i estar sotmesos al control de l’església.
            Els pobres d’un lloc determinat són responsabilitat de la comunitat sencera, i aquesta a través de captacions regulars ha de proveir la manutenció adequada als desvalguts o marginats de la societat. Alhora, és responsabilitat de la comunitat forçar al subjecte improductiu al seu redreçament, via el condicionament de la manutenció a la prova de la voluntat de millorar.
            L’últim capítol agonitzant del que un dia fou el puritanisme imperant a Escòcia el trobem a l’illa de Lewis, a l’arxipèlag de les Hèbrides. Malgrat l’oposició del reverend local, al 2002 els primers vols dominicals carregats de turistes i pecats arribaven a aquella illa.


   
Castell d’Alnwick, a la localitat del mateix nom i circumdat pel riu Aln, a la part anglesa de les Borders. Com tots els castells d’aquesta zona fronterera, va ser escenari de constants enfrontaments militars entre forces escoceses i angleses. Recentment el castell s’ha fet famós pel rodatge d’escenes de les pel·lícules de Harry Potter. 



BARALLES

            Apagant-se el dia una altra jornada laboral es clou. Joves i grans directes al pub se’n van. Els caps de setmana especialment, l’excés és l’amo del carrer. Degut als draconians horaris de tancament, la gent es veu obligada a beure sota pressió i ja entrada la matinada molts ja van més que tous. Amb el tancament dels pubs i dels anomenats night-clubs (discoteques) s’inicia la penosa processó dels damnificats per l’alcohol. Gent tirada a les cantonades, algun equilibrista dormint de peu contra la paret, esforçats vianants de la nit proferint crits i insults als seus congèneres, borratxos fets a prova de pluja, venen i van. En molts llavors un instint animal es desperta i l’emprenen contra el més proper. Baralles ràpides com a catarsis de qui sap quines insatisfaccions. Insults profunds, enfrontaments aferrissats que sovint acaben amb encaixades de mans, com si d’una contesa de boxa entre cavallers es tractés. És aquest instint violent l’herència d’un passat de bel·licositat?
Durant segles, els enfrontaments fratricides entre els diferents clans va ser un mal endèmic tan a l’indomable nord com al sud, en la regió de les Borders. L’economia de pillatge, les incursions constants d’un clan a les terres d’un altre per a robar bestiar eren el pa de cada dia. L’autoritat central no va saber posar fi a aquesta dinàmica fins mitjans del segle XVIII amb la consolidació del Regne Unit i l’albirament de les primeres formes de l’economia capitalista. A les Highlands (terres altes) ha passat a la història la massacre de Glencoe, on una host del clan Campbell massacrà bona part dels membres del clan MacDonald al 1692.
En una part dels territoris meridionals es va encunyar el terme de “Debatable Lands” (les terres disputades). La frontera occidental entre Escòcia i Anglaterra va ser des de les Guerres d’Independència fins a la Unió de Corones al 1603 una terra sense llei. Conseqüència de la impossibilitat de desenvolupar una economia agrícola degut a les constants guerres anglo-escoceses, les diferents famílies d’aquelles contrades aprengueren a viure d’una altra manera. Des de les seves torres fortificades, els Armstrong, els Douglas, els Grahams, Nixon, Maxwell i un seguit de petits feus familiars s’enfrontaven els uns als altres, robant bens i tot el que es podia carregar sobre els ponies. La frontera anglo-escocesa tan sols era una línia artificial. L’única lleialtat per als membres del grup, era la filiació de la sang.
            L’altre gran font que ha alimentat des de fa segles l’esperit bel·licós que s’atribueix als escocesos, és Anglaterra. Des de l’Alta Edat Mitjana i sobretot d’ençà del segle XIII quan Eduard I envaí Escòcia, els enfrontaments entre els dos països han estat constants al llarg de la història. Eduard I, conegut com el martell dels escocesos, s’emportà la “Stone of Destiny” a London. Per a major humiliació, la posà a sota del tron on s’asseien els reis anglesos. Homes com William Wallace amb l’aixecament popular que immortalitzà la pel·lícula Braveheart, el noble Andrew de Moray i Robert de Bruce, que acabà inaugurant una nova dinastia, impediren que Escòcia perdés la seva independència com ho havia fet Gales.
            L’anomenada Auld Alliance entre Escòcia i França pretenia per al primer país donar una garantia de seguretat davant l’ambició anexionista d’Anglaterra. Aquesta aliança franco-escocesa, que representava una tenalla per a Anglaterra, començà a trontollar amb la Reforma religiosa que calà a Escòcia i tocà a la seva fi amb la unió de corones de 1604 entre els regnes d’Escòcia i d’Anglaterra. Passades cinc dècades d’aquella unió, els enfrontaments anglo-escocesos tornaven a rebrotar en ocasió de la guerra civil anglesa i l’ímpetu de la New Model Army d’Oliver Cromwell. Descontent el Protector i Dictador amb el parlament escocés per que no s’avenia a refusar (i decapitar) al rei Carles I, Cromwell es decidí a subjugar a Escòcia per la força. La Batalla de Dunbar va ser una derrota sagnant per a les forces escoceses. Com en tantes altres conteses militars el camp de batalla va ser a les terres del sud, les anomenades Borders que fan frontera amb Anglaterra.
            Les forces econòmiques que postulaven una desaparició de les fronteres entre els dos regnes, la pervivència de conflictes religioso-terrritorials, revifats per l’ocupació d’Escòcia per part de Cromwell, ompliren de raons als que consideraven que s’havia d’anar mes enllà d’una simple unió dinàstica. En el 1707, les vies diplomàtiques s’imposaren a la força. Tot i així, per si les mosques, els anglesos amenaçaven abans de ratificar la “Act of Union” (Tractat de la Unió) amb un exèrcit que ja tenien estacionat a prop de la frontera així com amb el boqueix marítim. Els termes del Tractat de la Unió de 1707 establia la fusió dels dos parlaments en un de sol, amb seu a Westminster. Escòcia conservà el seu sistema legal, portà els seus representants a Westminster i va saber establir mecanismes de bilateralitat amb el govern central. Tot i així, els potentats escocesos que votaren afirmativament la “Union Act” renunciaren voluntàriament a la sobirania de la seva nació, quelcom pràcticament únic en la història d’Europa. El poeta digué que era “the end of ane auld sang” (la fi d’una antiga estirp o d’una antiga cançó).
            La unió va ser força contestada a nivell popular i va ser seguida d’una campanya per denunciar-ne els mals que es derivaven, amb fulletons que cridaven a la rebel·lió, a recuperar la sobirania. Però, perquè la majoria dels potentats escocesos van votar a favor de la unió? Situem-nos a principis del segle XVIII. Escòcia acaba d’entrar en una situació de pràctica insolvència financera degut al fracàs d’una aventura colonial a Panamà. A Darien, tenallats per la implacable jungla, moriren centenars d’aventurers, d’il·lusionats joves del camp i la ciutat que s’havien enrolat en aquella fracassada colònia a l’actual Panamà. També perderen i s’arruïnaren centenars de famílies que havien invertit els seus estalvis en unes participacions en una aventura colonial que ni tan sols va germinar.
Un entabanador s’ompli les butxaques venent somnis a base de recollir els estalvis de menestrals, artesans i petita noblesa al llarg i ample d’Escòcia. La poderosa marina anglesa, en connivència amb els espanyols, també van fer de les seves per a impedir l’èxit de l’aventura colonial escocesa. La falta de suports internacionals, la manca d’ajuda des del país natal, les terres pantanoses a les que havien anat a parar, els indis, les pluges torrencials, les malalties tropicals, la naturalesa salvatge que s’empassava qualsevol obra d’enginyeria derrotà a aquella gent i el somni colonial escocés. En un clima de general pessimisme, amb un país empobrit (com normalment havia estat), l’oferta anglesa va ser un caramel difícil de negar. Si bé es posaven fi a segles de sobirania i soferta independència davant el poderós veí, la unió significava participar de l’imperi colonial anglès. La participació en els guanys del mercantilisme, l’eixamplament d’horitzons i possibilitats de prosperar per a les elits d’aquest petit i arraconat país van pesar més que el sentimentalisme de perdre la independència.
            La unió legal dels dos regnes del 1707 que fusionà als dos Estats en un de sol no acabà amb els enfrontaments militars entre els dos nacions. Les dues guerres jacobites de 1719 (amb participació espanyola) i la de 1749 foren els dos últims capítols d’una història de mal veïnatge i matrimoni desavingut. La batalla de Culloden a 1749, en que els casaques roges derrotaren als guerrers clànics i al sempre mal organitzat exercit escocés, desencadenà una terrible repressió en que el nou amo anglès s’assegurà que mai més cap escocès s’aixecaria contra ell. Ho aconseguiren. Però de tal males maneres, que seguint allò de “guanyaràs però no convenceràs”, els insults i el desamor de qualsevol escocès envers al seus veïns, avui en dia està a l’ordre del dia.
  
BENS

Que lliures es veuen aquests animals blancs pasturant en les vastes prades verdes… Per tot arreu te’ls trobaràs, omnipresent l’oví al camp, a les vores de les carreteres, impertèrrits davant la pluja i el vent. Mira que porucs que són quan passant amb el cotxe toques el clàxon. Quines cares de plàcida estultícia fan aquestes bèsties de Deu, cobertes del digne abric de la seva blanca pell. I recorrent les sinuoses carreteres d’indrets del nord i del sud, sembla com si només elles fossin les habitants d’aquest món rural. D’homogènia simplicitat és el quadre de colors del paisatge: sota un rampant cel blau sempre en pugna amb el plom volant s’estén un verd esclatant, que se surt, tacat de boles blanques que amb cap pressa però sense descans es van movent. I com venes d’aquest sistema natural, algun rierol brugent d’aigües més prístines que la d’una font.
            Les ovelles… tan innocents elles, foren no obstant odiades durant molt de temps. Aquests animals foren el subjecte involuntari de moltes penúries per als naturals. Al tancar-se amb derrota la II Guerra Jacobita el sistema clànic d’Alba va voler ser eradicat per la monarquia triomfant. S’establiren una sèrie de fortaleses per al control dels natius. La toponímia, com és el cas de Fort Williams, és un bon testimoni de la nova política de control i repressió sobre el territori portada a terme per les forces ocupants. Els caps de clans que havien donat suport al pretendent “Bonnie Prince Charles” foren desposseïts de les seves terres. A partir de la derrota, qualsevol comunicació amb les noves autoritats havia de ser en anglès. Així, la llengua gaèlica anà desapareixent.
            El sistema clànic venia a ser una gran família assentada sobre un territori determinat. El cap de clan com a noble vivia de les rentes de tots els 




A l’altura del municipi de Haltwhistle, xais sobre les restes del Mur d’Adrià que marcava el límes septentrional de l’imperi romà a Britannia. El mur feia uns 117 kilòmetres, de costa a costa, des de l’actual Carlisle fins a Newcastle, tenia una altura aproximada de 6 metres i una amplada de tres.

membres de la seva estirp. La majoria dels membres del clan vivien del pasturatge, ramaderia, pesca, agricultura de subsistència i escadusserament de l’artesania. Eren petits regnes autosuficients basats en els lligams de sang, tots amb els mateixos cognoms. El cap del clan assegurava a cadascun dels membres de la gran família el seu tros de terra i medi de manutenció. Al seu torn cada membre de la comunitat, del més pobre al més ric, acomplia aquells serveis que el cap del clan requerís d’ell. La integració en les forces militars clàniques era una d’aquestes obligacions envers el cap de clan, per al bé i subsistència del propi clan.
            Els pocs caps de clan que donaren suport a l’invasor anglès en aquella II Guerra Jacobita veieren en la política d’eradicació de les formes de vida gaèlica una oportunitat d’incrementar les seves rendes. De caps de clan passarien a ser terratinents. Això resultava més profitós econòmicament i els obria les portes a una forma de vida més refinada a imatge i semblança de l’aristocràcia d’Anglaterra. Fins i tot caps clànics que havien patit  represàlies per recolzar la causa jacobita, pogueren recuperar les seves terres a canvi d’acceptar la transformació del territori que abans controlaven com a pater familias. Els caps clànics en procés d’aristocratització ja havien vist en els últims anys com els nobles del sud s’enriquien. L’agricultura i ramaderia extensiva eren les noves formes d’amassar fortunes, l’esglaó que propicià l’acumulació de capital i l’industrialització al sud del país.
            Les terres del nord abans habitades per una sèrie de grans famílies donaven sostén a tots els membres d’aquells clans en una agricultura i ramaderia minifundista. El cap de clan rebia els tributs de totes les unitats familiars així com el servei militar dels membres barons. La derrota jacobita suposà la fi de l’activitat guerrera. La prestació militar perdia sentit. Les qüestions de guerra i pau eren ara una matèria reservada i centralitzada per la corona. Pel que fa a l’ús i propietat de la terra, els cultius de subsistència feien nosa a la implantació de la ramaderia extensiva. La llana es cotitzava a l’alça tant al sud d’Escòcia com a Anglaterra, on ja es començaven a desenvolupar fabriques de filatures.
Els ex-caps de clans acabaren transformant-se en aristòcrates absents. Començaren a substituir a uns homes que en definitiva eren els seus congèneres d’una extensa família, per les ovelles. S’esdevingúe així un dels episodis més tristos de la història d’aquell país, les “evictions”, “clearances”, desallotjaments. Famílies senceres de highlanders (habitants de les Highlands) foren expulsats als racons més improductius del territori. Vistes les dificultats per subsistir a les noves parcel·les que se’ls assignava, molts d’aquells membres dels clans optaren per emigrar primer a ciutats com Glasgow o Edinburgh i després cap a els Estats Units i Canadà. Els barons més avesats a l’activitat bèl·lica s’integraren en cossos autònoms dins l’exèrcit de la Sa Majestat.
En poques dècades l’èxode humà acabà desertitzant demogràficament unes terres que ara senyoregen els bens. I aquells caps de clan que traïcionaren el seu patrimoni cultural o saberen sobreviure davant els imperatius dels nous temps, pogueren gaudir de grans palaus que visitaven a l’estiu per caçar. Val a dir, que molts d’aquests caps de clan que portaren a terme les terribles “evictions”, havien estat educats a London. Els nous amos de les Highlands havien estat socialitzats en la cultura anglesa. Ja no portaven la sang, el sentiment de pertinença al clan, l’orgull gaèlic al seu cor.     


KILT – TARTAN

            És d’una presència tremenda, impossible d’obviar. En el carrer es veu sortir d’un taxi a una parella: ella amb vestidet blanc saltejat de collarets; ell amb faldilles "kilt" amb pesada sivella d’argent. En el saló d’un hotel s’esdevé un sopar de gala, on multitud d’homes van vestits a la manera tradicional. L’entrada d’honor en un auditori és també l’oportunitat per a la desfilada d’una roba que mai passarà de moda. Senyors ben plantats sobre sabates tipus Gulliver s’alcen poderosos, ben ferms, sobre els pilars de llana d’uns gruixuts mitjons color vainilla que arriben fins ben dalt dels genolls. Tan sols una petita transició hi ha entre cobert i descobert ja que tot seguit les cuixes tenen la protecció del màgic "tartran". Que tindran aquests quadradets de colors que tant al món han seduït i entre els natius tan fidels han perviscut?
            Quelcom entre rústic i noble em sembla l’encant d’aquest abillament. Un medalló de plata, com si d’un cinturó es tractés centra la figura, engalanada amb una banda i una brusa de prístina blancor. Els smoking, americanes, encorbats i altres mudes més convencionals passen desapercebudes entre la minoria majestuosa de qui porta el tartran. Els últims semblen més orgullosos, més cofois, carregats d’història i de cognom. 
            Aquestes juganeres composicions de quadres de colors mate conformant una falda masculina, el kilt, són un dels elements que millor identifiquen Escòcia a l’exterior. El seu ús en aquell país es redueix a celebracions especials, com a vestit d’home en el dia de la boda. El tartan (el disseny de quadres de diferents colors) és quelcom que es porta comptades vegades a l’any. El cosit i l’especial llana amb la que està feta el tartan té orígens remots, celta pre-romà. La peça de roba amb quadradets més antiga que s’ha trobat data del III segle D.C.
En l’època en que Escòcia es debatia entre els influxos modernitzadors anglosaxons i les essències cèltiques dels clans del nord, el tartan va arribar a ser menystingut per la gent del sud. De fet, amb la derrota jacobita al igual que es va prohibir portar armes, el tartan també va quedar proscrit. Però coses de la història, un cop gairebé anihilada la cultura, llengua, tradicions, esborrat el record del passat gaèlic, llavors Escòcia sencera va començar a adoptar el tartan com a indumentària nacional. Diferent patrons de cosit i combinacions de colors s’associen amb cadascun dels diferents clans. Originàriament, que en una zona es vestís un tartan d’un o altre color, obeïa a la vegetació local de la qual s’extreien els pigments per donar color a  la llana.
Si bé les classificacions tartan-clan són quelcom molt difós i disputat, el mateix govern escocès a impulsat un registre per ordenar patrons d’estampat i cosit. La indústria factura al voltant de 350 milions de lliures a l’any. Es de preveure una tendència a l’alça en el negoci i apreciació del tartan. Una iniciativa turística-cultural del govern escocés, el “homecoming Scotland” (torna a casa) vol despertar la consciència i donar la benvinguda a Escòcia als milers de descendents d’aquells membres de clan que un dia van emigrar al nou món. I esclar, qui torna a casa, es compra el set sencer del vestit tradicional dels seus avantpassats. 
              
Monument al cementiri d’Ullapool a la regió de les Highlands, terra de MacLeods. Diu la llegenda que el fugitiu príncep Charles, el que perdé la II Guerra Jacobita, s’amagà alguna nit entre les làpides d’aquest cementiri.



SAC DE GEMECS

Diuen que un gaiter, obligat a creuar un bosc es va veure perdut al fer-se fosc. Decidit a fer nit en una cabana desprotegida es va veure sorprès per una bandada de llops. Davant la seva amenaça el gaiter els hi va començar a entregar als llops el seu menjar, fins que aquest s’acabà. L’home, desesperat ja no sabia que fer. Pensà llavors en tocar el sac de gemecs. Els llops fugiren cames ajudeu-me. Ja veiem que el so d’aquest instrument de vent no és del gust de tothom. A altres se’ls encrespa la pell quan les poderoses vibracions d’un guerrer de la música es dispersen com el tro, poderós i sobtat. I quan els pèls eriçats se’m relaxen després del sotrac d’oir un lleó llunyà, començo a sentir la poesia, aquesta malenconia que la terra més bella i dura del món desperta en aquests homes. El so trencat pujarà per les muntanyes precipitant-se desesperat, mar enllà.
            Així feren tanmateix milers i milers d’escocesos al llarg del segle XVIII i XIX. Se n’anaren a l’Amèrica del Nord, a Austràlia, New Zealand, Sudàfrica… Deixaren darrera seu la terra ancestral, per la que tant havien sofert i lluitat. Preludiant el que a la península ibèrica serien les guerres carlistes, les guerres jacobines tingueren una triple vessant: ideològica, territorial i religiosa. La partida es jugà en dos moments, al 1715 i al 1745. La voluntat de la casa dels Stuart per sostreure a la casa de Hannover del tron del Regne Unit comptà sempre amb grans recolzaments al nord d’Escòcia, mentre que al sud les opinions estaven més dividides.
La confessió catòlica del pretendent i la promesa de respectar l’estructura clànica de les Highlands va fer possible conformar un exèrcit que alliberés Escòcia i es plantegés l’aventura d’internar-se a Anglaterra cercant recolzaments, forçant la coronació del pretendent Stuart o bé la batalla amb les forces hanoverianes. La Auld Alliance (l’aliança entre Escòcia i França) com havia succeït tantes vegades en el passat no va funcionar a l’hora de la veritat. Els ferotges pastors-guerrers clànics de les Highlands, abillats amb les robes tartan i amb tàctiques militars obsoletes de cos a cos, se les hagueren de veure amb l’organitzat exèrcit dels casaques rojos.
Les “Lowlands” (terres baixes) calvinistes o bé s’abstingueren de donar suport a l’aixecament o bé s’alinearen amb els hanoverians. La conseqüència d’aquest desequilibri de forces fou una terrible derrota dels jacobites a la batalla de Culloden. Liderant a les forces angleses es trobava el que es coneixeria com a  “carnisser Cumberland”, fill petit del rei George II. Guanyà Anglaterra, la Unió, l’anticatolicisme. Va perdre la cultura gaèlica, la seva organització clànica, la seva llengua. A fi d’imposar l’uniformisme estatal a les terres que havien qüestionat aquest model, no va haver-hi clemència. El nou govern, lliure de tota oposició efectiva, establí una xarxa de fortaleses des de les quals s’operaria una campanya de neteja ètnica i d’imposició de les noves formes, des de la tinença de la terra fins a la persecució de la llengua gaèlica.
Els antics caps clànics també patiren represàlies amb presó i confiscació de bens i propietats. Però ben aviat aquests capitostos s’avingueren a col·laborar amb els vencedors per tal de recuperar el seu estatus nobiliari i les seves prebendes. Els membres del clan, que durant segles havien obeït cegament les ordres del familiar més eminent (chieftain) es veieren abandonats. Fou un trencament unilateral de les obligacions familiars que lligaven els estrats baixos, mitjos i dirigents del clan entre ells. Els mateixos chieftains o caps de clan, ja educats i  enlluernats per la modernitat de London i per les incipients formes de modernització de l’agricultura, lideraren el que s’ha anomenat Clearances.
Foren autèntiques neteges humanes en que les ovelles vingueren a substituir als habitants d’aquelles contrades. Els ovins eren molt més rentables per als antics caps clànics que no pas les granges disperses que encara practicaven l’agricultura de subsistència. Desplaçats per les innocents bèsties, a cops de baioneta o per pura misèria, els empobrits highlanders acabaren ocupant les terres més infèrtils, subsistint a base de patata. I fins i tot d’aquests marges els acabaren expulsant. Marxaren al sud, a ciutats com Edinburgh, Glasgow o Dundee. Altres decidiren fer el viatge a ultramar. Allà iniciaren una nova colonització que els portaria a ser la classe dominant del que es convertiria en el país més poderós del món.          
  

DAVANT D’AQUELL LLARG PARK

     És Queen Street Gardens jardí vuitcentista que discorre al llarg  de mitja milla. Reposa rodejat per una tanca de ferro, signe de la privacitat del park, de gespa esclatant en la seva verdor, motejat per imponents oms. En un dels costats d’aquell immutable jardí, s’estén un carrer arxiburgés, Heriot Row, a Edinburgh. Davant de l’empedrat, de cara a la generosa vista de la pau del verd, s’aixequen unes cases del més pur estil georgià. Adossades les unes a les altres, les cases mostren ínfimes diferències entre elles. És la homogeneïtat de la New Town.
En una d’aquelles cases de dos pisos, separades del carrer per una curta filera d’esglaons, amb un fossar on es situa un pis mig soterrat, va néixer Robert Louis Stevenson. En aquella casa amb vistes al plàcid jardí passà la seva infància i adolescència l’autor de l’Illa del tresor, el creador de la fantàstica història Segrestat, Dr Jekyll and Mr Hyde i de tantes altres novel·les.
            Stevenson és una de les estrelles que més brillen en l’univers de la història literària d’Escòcia. Des d’aquell racó de la ciutat, el noi malaltís que era Stevenson deuria passar moltes estones imaginant-se mons fantàstics i llunyans. Ja de gran el gran escriptor acabà substituint la freda Escòcia per la tropical Upolu a les Illes Samoa. Al seu llibre Segrestat, Stevenson va fer de tota la costa escocesa l’espai en el que desenvolupar la seva trama trepidant. Un aventurer del llenguatge, Robert Louis Stevenson era fill d’un ministre de l’Església d’Escòcia.


    Més d’un segle enrere, James Hogg va saber parodiar en una obra mestra la incongruència moral de la societat puritana. Les “Memòries privades i confessions d’un pecador justificat” va ser un llibre prou irreverent per l’època.




Escultura de marbre de Sir Walter Scott sota la volta del monument a ell dedicat a Edinburgh, Princess Gardens. A la dreta del sedent Scott el seu inseparable gos caçador Maida.

Avui en dia, aquella obra encara espera el reconeixement que es mereix. Vingut d’un poblet de les Lowlands, el protagonista de la història viu un seguit de peripècies per la bruta i canalla Edinburgh de finals del segle XVII. Parlem de quelcom més que un thriller costumista. “The private memoirs and confessions of a justified sinner” és tota una crítica voraç a la teoria presbiteriana de la predestinació.
I qui també va narrar a la perfecció una època d’aquell país és l’estimat i celebrat Walter Scott, homenatjat amb un gran monument al centre d’Edinburgh. A Waverley, un gruixut llibre emmarcat en el romanticisme, Scott narra l’ocàs d’una manera d’entendre la vida, l’orgull d’un cap clànic davant de la irremissible arribada de la modernitat. Entre paratges de runes i boscos frondosos descrits sublimment, discorre la batalla perduda d’un heroi que s’aferra als seus principis d’honor i lleialtat. La derrota és desconeguda per a aquells que es mantenen fidels als seus principis. Walter Scott, de camí cap a la seva casa de camp, acostumava a aturar-se al que avui en dia es coneix com “Scot’s view” on divisava la bellesa del comtat de les Borders. A la capital, sovint pujava al turó monumental de Carlton Hill. Allà, amb el seu estimat gos, mentre contemplava la ciutat sencera i l’oceà abraçant la costa, trobava la inspiració per a la seva fructífera obra literària. Polític i persona famosa en el seu temps, Walter Scott va saber crear mites com Rob Roy, fent recuperar l'orgull per tota la cultura perduda de les indomables Highlands.
            Passada la moda romanticista s’anà imposant la fe en el progrés i l’avenç científic. En aquesta tessitura de pensament de la segona meitat del segle XIX va néixer el rei dels detectius, Sherlock Holmes. El seu pare literari, Conan Doyle era natural d’Edinburgh. Els seus carrers empedrats, la llum de gas que il·luminava com espelmes els carrers boirosos, deurien inspirar molts paisatges urbans que l’hàbil detectiu i el doctor Watson van recórrer plegats. L’íntim col·laborador de Sherlock Holmes era com l’encarnació literària del propi autor. Conan Doyle, metge de professió, imbuí als seus personatges de l’esperit empíric i objectiu de la ciència mèdica que ell coneixia tan bé.  

  
Detall d’una làpida al cementiri de Greyfriars, els monjos grisos o franciscans. Aquest cementiri es famós per la historia de fidelitat fins a la mort del gosset Bobby. En aquest emplaçament també es van escriure alguns dels capítols cabdals de l’església reformada d’Escòcia.


MOLSA DE SEPULCRE

            Cap aspre vent, cap bany de sol sec per hores perllongat, ni la més canviant successió de temps juganers els podrà arrancar d’aquesta viva pedra. Solitaris, en silenci, passen visitats per ningú la major part del temps. Neixen de mòrbids vapors i essència de minerals, creixent en un verd esclatant, disposats com una llarga esponja descansant. Fins que un dia es converteixen en vegetal paper de colors, que amb un cop de vent se’n va, deixant un gravat multicolor de tons apagats. Com l’empremta dels segles quedarà.
            Fràgils, aquest Campbell, aquest McPherson o la família Blair; tremolant romandran allà els seus noms, aguantant estoicament les sotragades de la pluja, catatònics sota la neu, les envestides del vent i potser algun plàcid moment al curt estiu escocés. Solcs ja indesxifrables només desperten la curiositat d’algun que altre corb, que passejant-se per damunt la làpida sembla anar llegint la llegenda en honor al mort.
            Per uns minuts la pesada i solemne ciutat aixeca el vol, la pedra recitant el sol llunyà. Com enllà més al Nord, a l’extrem de l’illa d’Sky on lliure d’obstacles el sol lentament cau sobre les quietes aigües on comença la mar inabastable, el senyorívol oceà, perfecte círcol majestuós, un vuit taronja suspès sobre el nadir. Pesada realitat resistint en lenta caiguda el seu destí, com desconfiant la pròpia resurrecció. De res hom pot estar segur. Condemnat l’home està a confirmar les seves creences amb la nova llum de cada dia. La reiterada existència de quelcom es prova insuficient per a la seva continuïtat. Així tots ho hem viscut en els nostres petits cosmos individuals. L’amor, l’alegria, la vida, tot s’esvaeix a voltes per no tornar. Encara que certament ens podem enganyar i pensar que tot inalterable continuarà, en un ordre infinit que ens dona aquella tranquil·litat de saber que el que més apreciem, ja sigui l’amor, els diners, el poder, el control, mai se’ns escaparà. Així la civilització cristiana per segles transcorregué, segura dels paràmetres per on es movia, en un univers cognoscitiu complert, finit. Fins que David Hume arribà.
            En alguns d’aquells cementiris lladres a sou exhumaven cadàvers frescos per a la seva dissecció de metges amb fam d’experimentació. La ciència mèdica en aquest país, al llarg del segle XIX, donaria grans noms. Fou l’època del positivisme, fill de la Il·lustració. S’interrogaren ments privilegiades ja a mitjans del segle XVIII per les qüestions fonamentals de la Moral, la Política l’Economia, la Història… Uns deien que conformar una societat justa i pròspera és conseqüència de l’observança de les bones costums i d’aquells comportaments que es demostren com a profitosos. Uns altres creien que els valors socials són matèria molt voluble i que el que és bo en una època pot deixar de ser-ho amb el pas del temps. Per alguns filòsofs l’acumulació de riquesa comportaria a la llarga l’empobriment general de la societat. Per uns altres pensadors, la fam de beneficis i la despesa en bens de luxe de les elits acabava beneficiant a tota la massa social.
            Que és millor per al progrés del país, l’agricultura, la indústria o el comerç? Ha d’estar aquest protegit o s’ha d’avançar cap al lliure comerç? Ha guanyat o ha perdut la nació escocesa amb la unió amb els seus veïns anglesos? Moltes i raonades disquisicions es feren a les universitats d’Edinburgh, Glasgow i Aberdeen, en societats i clubs de literats. La controvèrsia, els lligams d’amistat, les publicacions de treballs i les seves rèpliques, tot contribuí a estimular l’esperit crític. I entre tots els il·lustrats escocesos, brillen amb llum pròpia els noms de David Hume i Adam Smith.
Però el valor de la Il·lustració escocesa rau en que fou el germen que acabà engendrant el positivisme. Sobre la base de qüestionar-se veritats i principis absoluts fou després possible avançar en els camps de la medicina, la física, la biologia, la química… El positivisme ja donava resultats tangibles al segle XIX en els més variats camps de les ciències. Grans noms com Joseph Black, descobridor del CO2, Alexander Fleming o Darwin s’educaren o treballaren en aquest país. Escòcia ens ensenyà l’art d’experimentar com a mètode d’investigació, d’observar per aplegar dades, de provar per demostrar.
  

ESTATUES

            De camí cap a Princess Gardens, aquell mantell immens de gespa que es deixa caure des de l’abrupta roca volcànica que suporta el castell, insignes personatges em donen la benvinguda. Sobre neutres pòdiums de sòlida pedra grisa em sorprèn la mirada de bronze del doctor Livingstone. Qui ho diria que el descobridor de les fonts del Nil era originari d’un horitzó tan petit com el del poble de Blantyre, encara que a la riba d’un important riu (el Clyde que desemboca a Glasgow). L’iconoclasta David Hume seu a certa alçada al rovell de l’ou del casc antic. Pensatiu, el filòsof que demolí la seguretat dels principis inqüestionables és l’objecte de freqüents bromes.
Malgrat les contribucions estètiques d’algun vàndal que pinta o li posa un con de tràfic per barret, David Hume sap mantenir la dignitat. Sherlock Holmes es resguarda del tràfec d’una rotonda en una placeta semicircular. Dempeus, tot espigat va amb la seva gorra, una mica capcot, amb la pipa a la mà. Deu estar escodrinyant al seu cervell el que al final li semblarà elemental. Molts reis, dempeus, a cavall, molts notables, patricis de la burgesia triomfant, algun que altre reformador religiós, els grans personatges de la història d’Escòcia observen el devenir contemporani. Ells fan de far per a qui dedicant-los una ullada vulgui aprendre quelcom d’ells per emular-los.
            L’art de saber col·locar estàtues és una de les grans contribucions de l’Edinburgh georgià a l’urbanisme. La fórmula pot semblar evident, però en pocs llocs s’ha aplicat amb tanta perfecció. El personatge a recordar aconsegueix rellevància òptica sense molestar. Els creuaments de carrers a la New Town (ciutat nova o eixample) d’Edinburgh estan poblats per aquestes proporcionades figures de bronze i pedra. Sobre un pòdium ben sòlid però 



Sherlock Holmes potser captat en un dels seus moments de deliberació inductiva, a Picardy Place d’Edinburgh. El pare de la criatura literària, Connan Doyle, té moltes semblances amb el doctor Watson. De fet, l’escriptor era metge de professió.


discret, s’aixeca l’escultura de tall clàssic que mira a l’infinit, encara vivint en el seu temps. Fins a cert punt són aquests monuments invisibles, gens aclaparadors, ben integrats a la trama urbana, esperant que algun vianant sensible dialogui amb ells. En una trama perfectament ortogonal com la New Town, les estàtues són també elements funcionals per crear diferenciació entre carrers.
            Van ser doncs les estàtues la fórmula per crear focus d’atenció i distracció als creuaments de carrers. Quan la trama urbana dibuixava una T, en el punt on es troben els dos pals d’aquesta lletra s’escollia un campanar, una cúpula, un edifici singular que es diferencies dels altres, que sobresortís i que alhora fes de punt de fuga. L’altre recurs amb el que arquitectes com James Craig i Robert Adam donaren vida a la regular reixa de la New Town van ser els jardins. Són aquests petits parks tan sols per contemplar, enreixats i centrats per un gran conjunt monumental en forma d’immensa columna o de ric conjunt escultòric. La “New Town” d’Edinburgh ofereix un sobri passeig entre la homogeneïtat d’unes finques molt regulars, simètriques unes entre les altres i minimalistes en la seva decoració. I entre les sòlides cortines de pedra de les façanes de les cases, foradades per regulars finestrals rectangulars, hom troba moments de distensió recorrent els "circus" (carrers circulars) amb blocs de pisos a més alçada, contemplant la pulcritud d’un park o entretenint la vista amb el record en forma de placa “d’aquí va viure” alguna celebritat.


HOMELESS

Personatges que romanen impertèrrits a la intempèrie, amb un gos al seu costat, equipats amb un sac, “spare some change please…” (una moneda si us plau) van recitant. És la decoració humana habitual que es veu a cantonades, ponts i escalinates. Són de totes les edats aquests sers que porten l’ètica antilaboral a mode de protesta diària, trencant el classisme d’aquestes terres, per mostrar a locals i forasters una forma soferta de vida alternativa.
            Tenen aquests captaires un aire de dignitat, impertèrrits sota la pluja, fuetejats constantment per ràfegues de vent, per la constant brisa del mar. Joves encaputxats, gent de mitjana edat abonats a unes de les pronunciades escales que connecten els carrer de la part antiga de la ciutat d’Edinburgh. Es troba a aquests “sense-sostre” també ancorats en el concorregut pont de North Bridge que connecta la part nova amb la part antiga de la ciutat. Al caure el sol, s’arrepleguen molts d’ells en uns bancs coberts d’un dels extrems dels jardins  Princess Gardens, aquella baula que conecta la ciutat vella amb la nova. En un dels centres financers més importants del món, on els cotxes luxosos apareixen amb freqüència, abunden també els desclassats, outsiders devots de cerveses d’alta graduació. Van sempre amb dignitat, honrats captaires com si de “’hidalgos” es tractes, tan o més dignes com un dels altres grups professionals més visibles a la ciutat: els advocats.
            La Signet Library roman com a testimoni de l’esperit patrici que regí aquest país. Bustos de figures prominents, abillats tal com rics patricis romans, sostres de volta de canó amb nobles retrats i a la sala d’assemblees del contigu antic parlament advocats amb gavardines  i perruques, com si el temps en aquest racó de la ciutat mai hagués passat. La dignitat es troba en aquell qui se 



Detall de Northbridge, el pont del nord a Edinburgh de finals del segle XIX que connecta la part antiga amb l’eixample de la ciutat. La ciutat compta amb la raresa urbanístico-arquitectònica d’una sèrie de ponts amagats que integren blocs de pisos en el seu si, com a Southbridge.

la creu, com aquesta gent, que un dia dirigí el país. La discreta parafernàlia, els cerimonials, tot ve a reforçar la reproducció d’aquesta dignitat. Foren els advocats la casta que fent d’intermediaris entre capitalistes i Westminster es feu imprescindible per a la pervivència de la Nació escocesa. L’existència d’aquests santuaris reservats per a uns pocs iniciats i agermanats, clubs privats alguns depassant el quart de mil·lenni d’existència, denota quelcom més que el gust per l’associacionisme i una rica Societat Civil .
            Al rovell de l’ou del casc antic, al voltant de la catedral, els trobaràs amb els seus vistosos abillaments. Vestits a l’antiga, be semblarien aquests personatges viure en el segle XVIII si no fos pels audis esportius que condueixen. Omplen els anomenats Solicitors (advocats) la noble sala de l’antic parlament, per creuar el carrer i dirigir-se a la cort suprema custodiada pel cèlebre filòsof David Hume el qual també contribuí a la teoria del dret.
Són tots aquests advocats membres d’una classe mitja alta que des de principis del segle XVIII ha gaudit d’una influència política i social ben considerable. Varen ser classe dominant, junt amb comerciants i industrials. Tot al llarg del segle XX aquesta classe benestant s’anà eixamplant. Tots, els patricis reconvertits en industrials i els nous centurions de l’exclusivisme, prodigant-se en clubs, en santuaris neoclàssics d'entapissada solemnitat. L’objectiu tan abans com ara és marcar les distàncies amb el comú de les persones, amb la “Working Class”. Aquesta, avui en dia es presenta menys compacta i més individualitzada. Però tan sols fa unes dècades les drassanes del “Red Glassow” eren un intens focus de moviment revolucionari. D’allà partiren molts herois per venir a combatre el feixisme a la Guerra Civil espanyola. Treballadors, que si bé foren internacionalistes també sempre professaren molt nacionalisme. Aquest, durant moltes dècades semblà acontentar-se amb una autonomia no reconeguda. I fou l’advocacia escocesa precisament, com a intermediaris de la burgesia i els poders de London els garants de l’autonomia escocesa fins a les darreries del segle XX.
            Escòcia gaudeix d’un sistema legal propi, diferenciat del de la resta del Regne Unit. Al 1707 es signà el Tractat de la Unió finiquitant l’Estat escocés. Es salvaguardà però trets diferencials com la religió i Església pròpia i el sistema legal autòcton. Les arrels scoto-normandes del dret escocès es van enriquir a l’Edat Mitjana amb les aportacions del Dret Canònic així com amb la jurisprudència anglesa. La il·lustració escocesa va fer les seves contribucions a la sistematització del dret propi amb reculls legals d’eminents juristes com el filòsof David Hume. Tot plegat, la preservació del sistema legal i judicial al 1707 obeïa a una raó pràctica: no trastocar les costums de la societat, acostumada durant segles al seu propi dret. De retruc, el grup de jutges i advocats s’assegurava la seva parcel·la de poder i evitava l’intrusisme professional dels seus col·legues anglesos.
            Veiem, en virtut de l’article XVIII del Tractat de la Unió, fins a quin punt es van fusionar o mantenir diferenciats els sistemes legals anglo-escocesos. “That the Laws concerning Regulation of Trade, Customs, and such Excises, to which Scotland is by virtue of this Treaty to be liable, be the same in Scotland, from and after the Union as in England; and that all other Laws, in use within the Kingdom of Scotland do after the Union, and notwithstanding thereof, remain in the same force as before (except such as are contrary to or inconsistent with this Treaty) but alterable by the Parliament of Great Britain, With this difference betwixt the Laws concerning publick right Policy, and Civil Government, and those which concern private right and the Laws which concern publick right Policy and Civil Government may be made the same throughout the whole United Kingdom; but that no alteration be made in Laws which concern private Right, except for the evident utility of the subjects within Scotland.” /2/
            Juntament amb tribunals exclusius i d’última instància, el dret escocès té com a particularitat una fórmula especial de veredicte: “no provat”. Aquest veredicte s’aplica en casos en que és difícil discernir si l’acusat és culpable o innocent. A efectes pràctics per l’acusat, un veredicte “no provat” equival a innocent. A efectes morals el veredicte “no provat” estaria més proper a culpable. La composició dels jurats populars també són diferents de la majoria dels sistemes legals del món, ja que superant l’acostumada xifra de dotze membres, a Escòcia puja fins a quinze els nombre dels que composen aquell jurat.     
            Amb la modernització de l’autonomia escocesa al 1997 en que Escòcia es dotà de parlament autonòmic, els advocats perderen la seva ascendència política. Fins aquella data, tot el que es decidia a Londres que pogués afectar a Escòcia era revisat i negociat pels jutges i advocats escocesos. Amb un mecanisme d’informació en xarxa, d’influències i pressions, parlament de Wenstminster (amb els parlamentaris de les circumscripcions escoceses), Secretari d’Estat per Escòcia i classe tocada d’Escòcia decidien qualsevol canvi legal a aplicar a Escòcia. Ara són els diputats del parlament escocès, amb dret tan legislatiu com executiu els impulsors de la modernització social d’aquell país i els garants de la seva autonomia.


BITLLETS

Un digne senyor abillat amb perruca de llargs rínxols em mira mentre espero per pagar la meva cervesa. Per un moment s’eleva el meu esperit veient la cara d’Adam Smith en el bitllet de cinquanta lliures. Recordo en altres moments tot el que devem al barbut de Charles Darwin quan pago amb una nota de 10 lliures. Un acte tan descarnat com intercanviar paper moneda per un bé de consum és capaç de portar-te a elevades reflexions, a un petit viatge per la historia del pensament. Més enllà del valor monetari dels bitllets, hom es resisteix a desprendre's d’aquests pel seu valor intrínsec. Els vius colors i disseny dels bitllets els fa quelcom digne d’atresorar. I tot llegint l’entitat emissora (Royal Bank of Scotland, Bank of Scotland, Clydesbank,...), un turista desinformat pot fàcilment creure que està en un Estat de cap a peus.
            L’autonomia escocesa, en línia a la sui generis unió que la lligà amb Anglaterra va saber conservar la independència del seu sector financer. Els bancs escocesos més importants tenen potestat per expedir el seu paper moneda. Òbviament els bitllets escocesos serveixen a Anglaterra, Gales i Irlanda del Nord. El mateix passa amb els bitllets anglesos del Bank of England, que es poden fer servir a Escòcia. Malgrat alguns intents del Tresor britànic d’acabar amb aquesta prerrogativa dels bancs escocesos, aquestos i el govern autonòmic escocès han preservat aquesta especificitat de la cultura monetària.
El sector financer és d’una potència notable i juntament amb el turisme i el petroli és un dels motors de l’economia escocesa. El Royal Bank of Scotland (malgrat els problemes del recent crack financer) és un dels bancs més grans del món. Nogensmenys, el banking modern es va originar en aquelles latituds cap a mitjans del segle XVIII. La imponent seu històrica del Bank of Scotland, on es troba un museu de la banca, aixecant-se sobre un costerut carrer del casc antic d’Edinburgh és tot un símbol d’aquest capital que atresora la nació escocesa. 
            A nivell de finançament aquest país viu sens dubte una favorable situació. Parlem de la “Barnett Formula”, que regeix el finançament d’Escòcia des de la segona meitat del Segle XX. Després de la II Guerra mundial, quan el Regne Unit experimentà junt amb l’Europa democràtica un període de ràpid creixement, quedà fixat el finançament de la llavors semiautonomia escocesa. Fou el ministre d’economia britànic d’aquella època, el Sr. Barnett, qui dissenyà el nou sistema de finançament escocès i per això aquest porta el seu nom. El model de finançament mitjançant el qual es distribueixen els ingressos que recull el govern central és netament favorable a Escòcia. Aquest rep força més del que aporta al tresor estatal. Malgrat alguns intents d’ençà del govern Thatcher per reduir les aportacions de London a Edinburgh, el sistema s’ha mantingut més o menys intacte fins als nostres dies.
Per als unionistes escocesos la fórmula Barnett és un gran argument a favor de la permanència a la Gran Bretanya. Diuen: si fóssim independents tindríem menys ingressos. Els independentistes tampoc accepten reduccions en les aportacions fiscals de l’Estat. O tot o res venen a dir els independentistes: - “afavorir-nos fiscalment és el preu que heu de pagar per tenir-nos entre vosaltres. Si això us suposa una càrrega intolerable, ja ens les apanyarem tot sols amb el nostre petroli, la nostra potent xarxa de bancs i entitats financeres, amb el nostre whisky, amb la nostra pesca i recursos hídrics...”.
            La fórmula Barnett es desconeguda per a la majoria dels electors. El que aquest coneixen prou bé són les ajudes a l’atur i a l’habitatge, les quals venen i són gestionades per l’Estat. Molts nacionalistes, a l’hora de la veritat, voten més pensant en la butxaca i la seguretat dels subsidis estatals que no pas amb el cor. Es per això que molts dels electors que es professen només escocesos i gens britànics acaben votant a partits estatals contraris a la sobirania.


Vista al capvespre des del castell d’Edinburgh, al capdamunt de Cannongate de George Heriot School, elitista col·legi que data de mitjans del segle XVII on els nens i nenes encara van uniformats.


SUNSETS

Són d’aram. Enllà de la ciutat se’n va el sol, amb un adéu que és un vel sobre el fosc gres de les llosses que donen vida a les parets de les casses, encenent la pissarra dels teulats, últim refugi fulgent de la claror, com el quadre de Monet, “Le couche du soleil à Lavacourt”. Una pàtina de taronja light recobreix per uns instants capritxosament algunes parts del cos de la pètria ciutat.
Poc després, a les carreteres, als carrers, emana de peculiars bombetes cilíndriques muntades sobre bastons de zebra una llum iridiscent. Travessen aquesta calma nocturna focus al galop, de les màquines que troten sobre els empedrats. La llumenera lunar traspassa el vel de la severa boira que tot ho vol. Verdadera reina d’aquestes terres, la boira, sempre autoproclamant-se, en tota estació, de dia i de nit. I malgrat semblant sobirà, la llum perviu il·luminant els passos d’aquesta gent donats a la recerca de noves llums. Poques dècades després de les grans contribucions de la Il·lustració escocesa al pensament universal, un reguitzell de descobertes i invencions aquesta terra donà a llum. Sense anar més lluny, James Watt, l’inventor de la màquina de vapor, mare de totes les revolucions industrials, era escocès.       
            Tocada ja des del primer terç del segle XVIII per la revolució agrícola que impulsaria la revolució industrial, Escòcia encara mantenia en ple segle XVIII formes feudals quan no esclavistes. Ken Follet, en la seva obra “A place called Freedom” (un lloc anomenat llibertat) narra les condicions i la lluita d’aquells miners que en algunes zones d’Escòcia es dedicaven a extreure carbó, encadenats com a esclaus juntament amb tota la família. Aquelles primeres lluites per la llibertat donaren pas a l’emancipació més organitzada del proletariat al llarg del segle XIX. Els esforços de la classe treballadora no defalliren en el primer terç del segle XX. Després de la II Guerra Mundial la lluita per unes condicions de treball més dignes continuà, fins que als anys 80 la dama de ferro infligí la derrota final a la classe treballadora.
La destrucció de màquines de telar self-action a mitjans del segle XIX fou la primera resposta a les embranzides modernitzadores del capitalisme. Els horrors humanitaris i la alienació que comportava als obrers les llargues jornades de treball acabaren calant en les consciències dels propietaris. Robert Owen assajà a la colònia fabril de New Lanark a les fonts del riu Clyde tota una utopia social. New Lanark i totes les colònies industrials d’arreu del món que s’inspiraren en ella venien a ser una fórmula paternalista que mantenia el sistema classista i la usurpació del valor afegit aportat pel treball. Malgrat això aquella comunitat obrera era un oasis en la devastació humana que causava el capitalisme salvatge de l’època. La idea era que els obrers no es degradessin gastant-se el seu sou en tabernes o emmalaltint en vivendes insalubres. La infraestructura necessària per a dignificar a la classe obrera havia de comptar amb escola, jornades de treball raonables, hospital, economat, pisos amb espai suficient… tot centralitzat en una comunitat autosuficient.
            Mentrestant, a la costa occidental, la pròspera Glasgow, la porta britànica a Nordamèrica creixia gràcies al comerç del tabac i altres productes colonials. La seva puixant indústria metal·lúrgica nodria de locomotores i vaixells als països en vies d’industrialització, encara incapaços de fabricar bens industrials de magnitud. Les drassanes de Glasgow es convertiren en el “Red Clyde”. D’allà sorgí una poderosa força sindicalista que donaria forma al partit laborista independent. D’allà també sortiren molts des vaixells i submarins de guerra a la I i a la II Guerra mundial. Les repressions de governs liberals i tories es repetiren cíclicament al llarg del segle XX. Sempre que el moviment sindical provà de capgirar l’status quo político-social, el “Red Clyde” fou emmudit expeditivament. Els quadres-murals de Ken Currie, membre dels anomenats “New Glasgow Boys”, expressen acertadament d’un mode entre vorticista i Diego Ribera l’èpica i l’esforç col·lectiu d’aquells soldadors, fonedors, obrers,  per conquerir els seus drets i preservar el seu treball.
           


FORMES CELTES

En una botiga de souvenirs m’encanto mirant uns objectes de més o menys valor però tots ells captivadors. Corren juganeres sobre diferents suports unes línies que giren, s’entrecreuen i acaben en el mateix punt en que van sortir. Són línies negres juganeres sobre fons verd que tenen quelcom de misteriós. Un dibuix, una microconstelació sobre la creació, sobre el sentit de la vida, una vista, un moment per despenjar-nos del món material, reunir-nos amb un pensament profund, gens reflexiu, panteista. Acompanyant aquest serpentejar de línies amb vida, alguna frase incomprensible, en un idioma que pocs saben llegir. Una tipografia arcaica que anuncia sentències transcendents, missatges eterns d’ahir i d’avui.
            Quan de temps ha passat des que aquesta terra va ser poblada per aquells mítics celtes. D’ells, en els escocesos d’avui deu haver quedat alguna forma elemental de vida, matèria de filòsofs. Però per a qualsevol mortal és ben evident el llegat artístic de la civilització celta. Les filigranes celtes es venen bé i són populars entre turistes i locals. Sempre estaran de moda, cosa que no impedeix que es portin a terme actualitzacions o simplificacions i fins i tot s’arribi a la banalització del sentit profund que els celtes donaven a aquestes composicions sense fi. La serp que es mossega la cua, l’ourobourus, ve a significar que principi i fi estan irremissiblement lligats.
         L’estètica celta purista és per tant una realitat ben patent avui en dia. Però ja fa més de cent anys, una ment sensible, innovadora i alhora arrelada a l’estètica del seu país va saber actualitzar l’essència de les formes celtes. Charles Renné MacKintosh és l’home del Modernisme a Escòcia i per extensió a les Illes britàniques. Aquest artista prengué els principis bàsics de l’Art 


    Baixos i mezzanina dels Willow Tea Rooms de Glasgow, obra de l’arquitecte MacKintosh.

  Noveau de llibertat expressiva, naturalisme i jocs lineals per crear una estètica mai vista abans. Contràriament al Modernisme català, les formes de MacKintosh son rectilínies, formant quadrats i tan sols tímidament com a contrapunt apareix aquí i allà una corba que dóna al conjunt una intensa vitalitat interior.
            A l’escola de belles arts de Glasgow, MacKintosh va demostrar que el seu geni anava més enllà del disseny. Partint de l’austeritat de l’arquitectura tradicional del seu país i l’asimetria pròpia de l’estil baronial, MacKintosh va saber aportar nous elements, alliberant espais, alçant els sostres, creant un edifici perfectament racional. L’aspecte exterior i la varietat dels edificis de MacKintosh mostren la diversitat estilística i formal que l’arquitecte “total” va desenvolupar al llarg de la seva curta carrera: de construccions tancades de pedra vista amb aspecte de gràcils fortaleses, creuant un parell de carrers a la bulliciosa Glasgow, a contemplar un senzill portal de vidre, lleuger i obert al carrer. Igualment que a altre països en aquella època, l’ús de la ceràmica vidriada també va ser magistralment utilitzada per MacKintosh en alguns dels seus edificis per donar color i vida a les seves edificacions.
            Glasgow, que prengué importància a l’Edat Mitjana com a seu bisbal, va saber erigir una de les catedrals gòtiques més imponents del continent. Però d’aquell passat la victoriana Glasgow pràcticament no en va deixar res, llevat de la catedral. Racional i grandiloqüent, Glasgow es va vestir de classicisme i amplis carrers, entre palaus mercantils i esglésies apuntades. Titans aguantat portals donen una sorruda benvinguda a qui ha de traspassar els llindars. Per a aquells vianants que no estan convidats, els musculosos homes que fan de guardians a les portes avisen de la dignitat que es requereix per a entrar a la finca.
            Glasgow va créixer exponencialment d’ençà de la revolució industrial. La potència de la gran ciutat de l’oest del "central belt" (el cinturó central) es basava en ser el port de sortida dels bens manufacturats Atlàntic enllà. Després de London, Glasgow es va convertir en el punt de sortida més atrafegat de les Illes Britàniques. Tot va començar amb el contraband de tabac procedent d’Amèrica abans de que la Unió d’Escòcia amb Anglaterra permetés les transaccions legals entre els ports escocesos i les colònies. Amb el Segle XIX les drassanes de Glasgow van començar una carrera industrial sense aturador de construcció de vaixells, d’exportació de màquina eina, locomotores i enginys que nodriren i industrialitzaren alguns països de la Commonwealth.
            La demanda de mà d’obra barata va provocar un efecte crida entre els empobrits veïns irlandesos. En pocs anys, els immigrants irlandesos ompliren les fàbriques i els nous barris proletaris de roja totxana de Glasgow. Els nouvinguts, d’una altra religió que la majoria dels locals, provocaren un renaixement de la minúscula comunitat catòlica que acabà demanant esglésies, bisbe i serveis assistencials que els capitalisme salvatge no proveïa. Cert dualisme començà a forjar-se a la societat de la gran capital del nord de les illes. La confrontació entre empobrits catòlics irlandesos nouvinguts versus natius protestants més benestants ha perdurat fins als nostres dies en la forma de dos grans equips de futbol.
Els verds del Celtic Glasgow són la reminiscència dels descendents d’aquells immigrants d’ara fa més d’un segle. Els blaus dels Rangers són l’expressió d’aquells natius protestants que sempre van sospitar i menysprear als papistes i mísers irlandesos. Glasgow embogeix contingudament quan s’enfronten Celtic contra Rangers com si fos una segona Irlanda del Nord latent. La resta de l’any és una gran urbs atlàntica amb uns habitants molts simpàtics que fan gala d’un particular accent.     


MEMORIALS

            En qualsevol ciutat, en lloc prominent, en el poblet més aïllat d’aquest país, en el cementiri o a la capital en el castell damunt la roca, s’aixequen greus, dignes monuments a tants i tants de combatents morts en mars llunyans, en terres de mai tornaràs. Marcats damunt de pesades planxes de bronze o de marbre fosc, llegendes del perquè de tants malaguanyats, llistes de cognom i rang. En alguns indrets s’exhibeixen immensos volums, esgarrifoses, corprenents, interminables llistes de tots aquells que pagaren amb la seves vides el paper imperial del Regne Unit al món. I encara quelcom més emocionant es veure desfilar als ex-combatents en els aniversaris de la II Guerra Mundial, herois que en massa foren allistats per aturar el deliri expansionista de l’Eix. Desfilen els ara ancians sense a penes públic pels carrers, coixos i amb muletes, tota una vida carregant el preu per defensar les nostres llibertats. També d’aquestes llunyanes terres, gent compromesa i valenta va respondre amb la seva sang i la seva suor, el crit desesperat de la República espanyola.
            Les moltes massacres perpetrades a l’Àfrica, les constants batalles en terra Índia per mantenir la perla de l’Imperi, la Guerra de l’opi a la Xina, la guerra de Crimea, les dues guerres mundials, són alguns dels capítols més sagnants de la recent història britànica, ergo d’Escòcia. Allistar-se a l’exèrcit de Sa Majestat era una bona sortida per a molta gent de les capes humils. Per a la classe benestant el prestigi que oferia el rang d’oficial podia arribar a ser una exigència social. Apart d’aquest component social, l’exèrcit britànic va nodrir-se ja des de la segona meitat del Segle XVIII dels ferotges “Highlanders”. Aquests



Al costat de la Galeria Nacional d’Escòcia, als Princess Gardens d’Edinburgh, es troba aquesta placa commemorativa encastada en una pedra: “Per honorar la memòria d’aquells que anaren des dels comtats de Lothian i Fife a servir a la Guerra d’Espanya (1936-1939). No per la fanfàrria de les trompetes, ni tan sols pel tremolor de les gaites, ni pel guany d’un shilling, ni tan sols per veure els seus noms il·luminats. El seu fou un crit d’angoixa que vingué dels cors del poble d’Espanya. Alguns pagaren amb les seves vides és cert. El seu sacrifici no fou en va.
Erigit pels amics de l’Associació de les Brigades Internacionals.”

formaven cossos independents dins l’estructura regular dels batallons i se’ls coneixia per la seva duresa i efectivitat en el combat.
Entre la tropa regular més desafortunada els escocesos acostumaven a conformar les primeres files, carn de canó. Aquesta darrera informació dista és clar de ser una asseveració científica, però així ho asseguren molts escocesos avui en dia. Els pobres sempre han estat escollits com a carn de canó. La relativa pobresa d’Escòcia respecte a altres parts del Regne Unit hauria propiciat que els reclutes més desafortunats fossin els escocesos. I per cada cent camperols de mil poblets de Caledònia, un afortunat escocés de bona família feia carrera, fins arribar a alt funcionari en el vast imperi de Sa Majestat.
De tota aquella època en que els allistats voluntàriament o a la força carregaven les bateries de l’imperi britànic, queda una festa anomenada Tatoo. La cara imponent, digna y folklòrica dels soldats i batallons d’ara i d’abans es mostra amb tota la parafernàlia, pompa i disciplina en la majestuosa esplanada del castell d’Edinburgh. Bandes musicals amb el sac de gemecs com a protagonista, la vestimenta amb el kilt, birrets amb un inconfusible sabor “highlander”, són atraccions molt apreciades per turistes i descendents d’escocesos oriünds de la Commonwealth.
            En més d’un lloc de la ciutat, en racons especialment visibles, destaca l’escultura d’un gran coronel sobre un cavall, d’un soldat representant a la tropa de tantes i tantes guerres per preservar la influència de la Gran Bretanya al canal de Suez, a la Mediterrània, a l’Àsia… Caiguts a la Guerra de Crimea, a la Gran Guerra… “A la glòria de Deu i en agraït recordatori als homes de Strathspey que deixaren les seves vides pel rei i pel país en les grans guerres…” diu un de tants i tants memorials seguit d’una llista dels joves vilatans que mai tornaren a casa.
  
  
Placa de carrer en llengua gaèlica traduït en anglès a Stornoway, capital de l’Illa de Lewis. D’ínfima densitat poblacional la totalitat de l’illa compta amb 18.000 habitants. Són famoses les misterioses pedres neolítiques de Callanish.


Encarregui edició impresa HangingBook a: madb73@gmail.com o consulti a www.thehangingbook.com



SCOTS

            Porto ja un bon temps a Edinburgh, la ciutat amb més immigració anglesa d’aquest país. En moltes ocasions he tingut dificultats per entendre als locals degut al seu particular accent. Tot i així, en cap ocasió m’he vist completament perdut en l’enteniment de l’interlocutor i la transacció personal o de consum amb èxit s’ha completat. El que la majoria parla no deixa de ser un anglès molt particular. Però més enllà de les capes socials més cultivades o immigrades que parlen anglès amb l’accent local, sentiràs un altre idioma.
            Quina llengua em parla aquest xaval vingut del camp? Que m’està dient aquesta dona treballadora? Entre r i r una cadència musical m’estimula les orelles i amb esforços aconsegueixo caçar escadusseres paraules. Em resulta impossible entendre el que em diu. No és que parlin un anglès tancat; és, que parlen “scots” (escocès). Amb el temps aprendré a seguir més atentament aquest cantar, una llengua que em sona a primitiva i en simbiosi amb la terra que trepitgen els naturals d’aquest país, el regne de l’herba batuda pel vent, dels cels tapats i el mar fred, dels atapeïts boscos i de la roca viva que traspua eternitat.
            L’scots és la llengua de part dels escocesos, de la regió anomenada Borders, del "central belt" que ocupa la franja més poblada de costa a costa amb els dos pols urbans de Glasgow i Edinburgh, del comtat d’Aberdeen (on rep el nom de dòric) i de les illes Orkney i Shetland. L’scots conviu i es barreja amb l’anglès parlat amb accent escocès en aquelles latituds. A la resta del país tan sols es parla l’anglès i escadusserament el Gaèlic. D’aquesta darrera llengua, al llarg de l’Alta Edat Mitjana, l’scots va incorporar multitud de vocables que vingueren a enriquir la seva llengua i a diferenciar-la de l’anglès.
            Afirmen els lingüistes que l’scots és una de les formes de l’anglès antic. L’antic regne angle de Northumberland abraçava part de l’actual Escòcia sud-oriental fins al segle IX. Malgrat que els reis scots (de parla gaèlica importada d’Irlanda) van acabar controlant aquella zona, la llengua d’aquelles terres pervisqué. Amb el procés de modernització d’Escòcia, que implicà assumir institucions continentals com els ordres religiosos i el feudalisme, els monarques començaren a incorporar l’scots com a llengua de la cancelleria. La proximitat de l’scots amb l’anglès deuria facilitar la substitució del gaèlic, que passaria a ser patrimoni exclusiu de les Highlands i de les Illes Hèbrides fins al desastre de la II Guerra Jacobita en que el Gaèlic gairebé desaparegué.
            A l’època renaixentista la llengua scots visqué el seu moment més brillant, dotant-se de normes ortogràfiques i creant una literatura d’envergadura juntament amb els textos emanats del parlament. El lligam polític d’Escòcia amb França, en el que s’anomenà la “Auld Alliance”, va enriquir la llengua scots amb vocables francesos. Però vingué la unió dels regnes escocès i anglès al 1707, i l’scots va ser una de tantes institucions que es veié greument perjudicada. D’ençà d’aquella data, la llengua anglesa va iniciar un procés d’infiltració irremissible fins al punt que a mitjans del segle XVIII els propis escocesos veien la seva llengua com a provinciana, indigna d’una comunitat cultivada. L’anglès era la llengua del nou parlament, la llengua del comerç, la llengua que tenien que aprendre tots aquells que volien fer carrera a la metròpoli londinenca o a l’imperi que s’estava forjant.
            Poetes com Robert Burns (1759-1796) van lluitar per mantenir viu l’orgull per la pròpia llengua. La sentida obra d’aquest senzill senyoret es motiu d’homenatge generalitzat al país. Carrers, pubs amb el seu nom, dies de Burns en els que es recita poesia en scots recorden la figura de referència de la literatura scots. I si bé molts dels escocesos ja no parlen scots, tots estimen al poeta romàntic, signe de que no tot el que es perd cau en l’oblit. Mentre l’ànima d’un sol home anheli quelcom, allò podrà ser renascut. Recordant el tractat de la Unió del 1707, va escriure Burns al 1791 al poema “Such a Parcel of Rogues in a Nation”:
Fareweel to a’our Scottish fame,
Fareweel our ancient glory;
Fareweel e’en to the Scottish name,
Sae fam’d in martial story.
Now Sark rins o’er Solway sands,
And Tweed rins to the ocean,
To mark where England’s province stands:
Such a parcel of rogues in a nation!
What force or guile could not subdue,
Through many warlike ages,
Is wrought now by a coward few,
For hireling traitors’ wages.
The English steel we could disdain,
Secure in valour’s station,
But English gold has been our bane:
Such a parcel of rogues in a nation!
O, would, or I had seen the day
That treason thus could sell us,
My auld grey head had lain in clay,
Wi, Bruce and loyal Wallace!
But pith and power, till my last hour
I’ll mak this declaration,
We’re bought and sold for English gold:
Such a parcel of rogues in a nation!
/3/
            Qui sap si servar l’scots a les venes va possibilitar a la generació posterior a Burns al llarg del segle XIX poder concebre obres que contribuirien a portar la literatura anglesa a l’olimp de les millors obres universals. Parlem de Sir Walter Scott, Robert Louis Stevenson, Connan Doyle. Els dos primers, incorporant lèxic scot a les seves obres han donat a conèixer al món sencer la llengua que en la seva època es parlava en aquest racó del món. Però el reconeixement que aquest autors feien a la seva pròpia llengua era com un testimoni en una elit ja totalment anglicitzada. S’ha d’esperar al segle XX per a que un poeta militant com Hugh MacDiarmid engegués un esforç més sistemàtic de recuperació de la llengua. El fet que ara s’estudia la seva obra com un revival de l’scots és signe de que malauradament l’scots encara té molt camí per recórrer.
            L’immigració anglesa i inclús les estances de joves europeus que van a aprendre la llengua anglesa a Escòcia tampoc ha ajudat a la recuperació de la llengua scots. Wir Ain Leid (la nostra pròpia llengua) diuen. Si quan arribes a Escòcia i preguntes alguna cosa i et responen “Oh Aye”, o “I dinna ken pal”, no t’espantis, es scots. T’estan dient que “Si, oi tant, ” i “no ho sé amic”.  


Encarregui edició impresa HangingBook a: madb73@gmail.com o consulti a www.thehangingbook.com


EL LLEURE I ELS FRUITS DE LA TERRA

            Discrets, íntims, s’obren al carrer uns establiments per beure i fer un mos. Són locals nets, decorats com de casa de nines, amb un aire de ruralitat apaïsada, càlids interiors, tot calma, correcció, suaus i educades maneres, lluny de qualsevol estridència del carrer o del pub. Aquests interiors són un petit paradís on oblidar les insatisfaccions domèstiques o del treball. Mesura i perfecció en els pastissos, en el te que portarà la llet apart en una gerreta de porcellana blanca, cuca tradició necessària en la estricta normativa de com servir correctament el te. Detalls per tot arreu com floretes, innocents quadres costumbristes i memorablilia pseudovictoriana. L’entorn porta a un a viatjar al temps del “Tea-Total” (només te). Allò fou un moviment que infructuosament predicà l’abstinència, situant a l’alcohol com la mateixa encarnació de Satanàs. No triomfà, vista l’acceptació que en aquest país tenen els pubs.
Eren els reis les "draughts" i les “ales” (una mena de cervesa), fins que vingueren les Guinnes tan humils com poderoses. Els irlandesos que immigraren en massa cridats per la prosperitat de Glasgow, popularitzaren la cervesa negra. Un trèvol dibuixat a l’escuma que corona les majestuoses pintes és el millor regal que et pot fer una "barmaid" (cambrera) d’un pub a Escòcia. Cosines de la Guinnes són les denses cerveses escoceses, tot un àpat, marrons, àmbar en ocasions, amb un toc de mel les més lleugeres. Vingueren ja en el segle XX begudes més insubstancials, la “lager” dominant avui en dia que ha transformat la tradició cervesera d’aquestes terres. Però les “ales” i “draughts” d’aquest país, que foren el sostén bàsic d’aquesta pobre gent, encara ofereixen el seu alt valor nutritiu i una especial agre dolçor. Ningú com elles està tan ben conformada.
            Be prou potser el whisky és l’or líquid d’aquesta terra. La cervesa serà el bronze, la beguda del poble. Calders, Tennents, McEwan’s, Deuchards, són alguns dels noms de les cerveses locals, les marques més consumides en pugna amb cèlebres marques internacionals. Darrera de tot, el secret més ben guardat, l’aigua. Ella que dóna el cos és l’or d’aquesta terra. I totes les cerveses, les de casa junt amb les internacionals donen vida a aquelles altres llars, els pubs.
            En un d’aquests pubs, amb taulons de fusta com a sòl, s’aixeca viu, tant com més tones de cervesa s’ha vessat damunt d’ell, un modest escenari en un racó. Amb els primers sons, ja sigui folk o versions pop, la gent s’anirà ajuntant al voltant, colpejant talons, presos pels acords i les lletres. És l’esperit d’un poble que demana sempre assaborir els fruits de la seva cultura en comunitat, la cerimònia de celebrar la societat en un lloc cobert i acollidor. Entre la concurrència, gent de tota condició i professió, molts obrers. Com aquells que treballen en una planta de salmó.
Cada dia, al finalitzar la seva jornada de treball, sense dir-se una sola paraula, esgotats pel cansament físic, alienats després d’hores de moviments mecànics en total concentració, uns quants esperaran l’autobús que els porti a casa. Al polígon industrial del llunyà port domina la penombra. Només una llum ataronjada del costat de la parada protegeix a aquests treballadors de la desolada nit enmig d’un fantasmagòric escenari de principis del segles XX. Ells seran els primers en pujar a l’autobús que cap al centre es dirigeix. I a mesura que a les parades va pujant la gent els obrers del salmó observats se sentiran. Una forta olor a peix de la seva roba es desprèn. Cada nou passatger que puja a l’autobús poc triga en inconscientment inquirir amb l’olfacte sobre l’origen d’aquella estranya sensació, aquella fortor. I els culpables d’aquella olor, amb el cap acotat, cap a la finestra miraran. Arribats a casa tota la roba a la rentadora portaran, però cap detergent podrà amb aquella olor a la prima volta foragitar.  
            I de la mateixa manera que l’oci de la nit fa oblidar la duresa laboral, el matí ofereix igualment una bona manera de satisfer els sentits. Alguns mengen “haggis”, fet a base de fetge d’ovella, farcit dins un budell d’aquell animal. Qui pot perdre's semblant explosió de sabor a les papil·les i la recompensa de l’energia que atorga un aliment tan calorífic? El visitant que renuncia al rei dels plats escocesos pot arriscar-se amb una pasta blanca, servida en un bol, que té l’aspecte de cereals en llet. La conseqüència d’empassar-se l’aliment és una immensa sensació de pobresa, de simplicitat a la boca. Amb prou feines els turistes aconsegueixen acabar-se el bol. És el “porridge”, “oat” (civada) banyada i desfeta en llet.
L’esmorzar es completa amb dos talls de bacon, unes quantes cullerades de “baked beans” (mongetes cuites en llauna) banyades en una salsa industrial de quelcom a mig camí del tomàquet i el ketchup. M’esperen per completar el tiberi matutí dos talls de “black Pudding” (botifarra negra), uns ous estrellats i una “potato scone” (pasta de patata fregida). Ha estat un “full breakfast”, esmorzar complert sense cap mena de dubte, una garantia per encarar adequadament les inclemències del temps. El dinar serà lleuger i consumit a corre cuita. Al final de l’esmorzar, el bacon m’ha fet oblidar la pobresa de la civada.
            Durant molt temps però, aquell cereal, juntament amb la "ale", cervesa en scots, va ser la base de la dieta per a la majoria de la població. Ja a l’edat moderna la patata ajudà a complementar un xic aquella pobre dieta en sensacions. Avui en dia la patata segueix present a la cuina escocesa moderna. És típic en qualsevol restaurant servir-te com a entrants un petit plat amb “baby potatoes”, uns talls de carbassa bullida i brócoli. La cuina escocesa es presenta així de saludable per donar la benvinguda a grans estofats o plats únics com les gegants “backed potatoes”. Els cuiners són destres en treure un gran partit amb el mínim d’ingredients. I sobre aquesta base de productes naturals s’aixeca tot seguit una orgia de plats rics en greixos, creacions més o menys barroeres que tenen a la maionesa com a aderezo estrella.
            En l’apartat de postres, la moderna Escòcia és llaminera, adicte en desmesura al sucre i a la xocolata. El tradicional “fudge” (una mena de torró) deixa pas a una àmplia gama de barretes de xocolata i una pastisseria que podria esgotar les reserves mundials de mantega. Sens dubte, bé es necessiten calories en aquests territoris del nord, batuts sempre per la pluja i el vent.
            Quan hom ha estat el dia sencer lluitant contra els elements, quan la humitat envesteix al vianant a través d’un sòl com acabat de fregar, quan una fuetejada constant de vent i plugim s’enfronta al teu pesar caminar, llavors aprecies el calor d’una llar de foc. Són de gas, disposades al centre d’un ampli menjador, a l’altura dels peus, protegit per un vidre que deixa entreveure falsos trossos de llenya. Per les diferents estances discorren penjades costelles de ferro fos, malgrat que la calor s’escola per tot arreu en aquestes cases que acostumen a ser més que centenàries. L'inquilí atansa les seves mans a la calefacció. Aquesta, també servirà d’assecador per a una roba que en el llarg hivern desisteix de ser estesa a fora, on sense concessions la pluja impera. 
I a la recerca d’aquesta calor que aquí poc es troba a l’exterior, els escocesos emigren ritualment en massa, cap al sud, a la Mediterrània on impera el sol. Gairebé tots els habitants d’aquelles contrades coneixen algun lloc de la costa brava, la costa daurada o la costa blanca. En les agències de viatges de les ciutats escoceses es troben ofertes de “tot inclòs” en hotels de 3 estrelles a preus molt econòmics. El turisme exterior una setmana sencera surt més a compte que fer turisme de proximitat durant un nombre inferior de dies.
Són aquests turistes gent de classe treballadora amb pressupostos ajustats que arriben en vols charter i de low cost a localitats com Salou, Lloret o Benidorm a on trobaran sol per a recarregar les piles, sorra pels nens, souvenirs de mala qualitat i els mateixos pubs i cervesa que a casa seva. És gent que va i vé sense deixar cap petja en la societat local més enllà dels ingressos que representa per a l’economia local, el color i la despreocupació que aporten al litoral mediterrani. I si bé per una setmana canviaran el seu paisatge boirós per un cel ras, substituiran la col per l’enciam i el bacon pel llom, mai s’acabaran de sostreure del seu país. Si més no això sembla indicar la manera que tenen de vestir, amb les samarretes dels seus equips de futbol, tal com orgullosos ambaixadors del seu país.


Encarregui edició impresa HangingBook a: madb73@gmail.com o consulti a www.thehangingbook.com


LA CADÈNCIA DE LA PLUJA AL COLPEJAR ELS CARRERS

            De la pluja aquí mai t’escaparàs. Ella s’estima tant a aquest país, que gairebé tots els dies per aquí es vol passejar, descarregar. És generosa i curosa. Lluny de grans tronades, de provocar riuades, destrosses i pedregades, assegura per a aquest paisatge un verd sempre lluent. Constant, l’element humit s’imposa a l’estoica calma d’un entorn delirós per aconseguir d’ésser eixut. En el repòs de la nit t’aniràs a dormir enmig d’aquesta tímida, immensa percussió. La insistència dels cels per imposar-se a la terra és a voltes un pesar sobre aquestes gents que delimitats tenen els seus espais on poder humanitzar el terreny, fora de la intrusiva voluntat de l’aigua, que cala per tot arreu i reclou als homes en oasis impermeables.
            Són pesades les finestres… tan pesades com els núvols que hom veu al aixecar-se i decidir-se a obrir les cortines per veure la llum del matí. Un cop més, després d’un bon grapat de dies el matí refusa donar el bon dia. I pesadament la persona aixecarà el finestral, pujant el vidre i sentint el marc blanc recórrer esforçadament la guia de fusta, l’esforç d’uns braços per aixecar l’ànim dels ulls que miren entristits a la severa capa del cel. Paisatge horitzontal és el cel de les ciutats, dibuixant els núvols discretes motllures, suaus com el paisatge interior d’aquestes terrers.      
            I tornant a la pluja, aquesta provoca en els seus habitants l’efecte contrari en l’abillament al que es podria esperar quan la pluja et pot sorprendre en qualsevol moment. En aquell país un comerciant de paraigües no té res a fer. El vent que de costum acompanya a la pluja arruïna els paraigües en pocs minuts. Però impermeables i roba que pugui protegir de l’aigua tampoc s’estilen per aquestes contrades. És una extensa costum sortir lleugers de roba, faci 





  Tenda de licors especialitzada en whiskys al carrer Royal Mile d’Edinburgh. Aquest carrer major neix com una deu al capdamunt de l’antiga ciutat medieval, al rock volcànic on es troba el castell. Un seguit de carrerons perpendiculars es precipiten cap als dos vessants del carrer major, el qual desemboca a la planúria on es troba el Palau de Holyrood (la santa espina) i des de fa poc el parlament escocès.

fred, pluja o neu. Aquest tret sociològic, més pronunciat en el jovent que sembla fet a prova de refredats, sembla com una pervivència de la rudesa celta i víking. Adaptat al medi i els elements al final ja ni et molestaran.
            Però la gran dominadora és alhora la mare “nutrientis” que daura d’or els productes d’aquesta terra. Potents rierols d’aigua cristal·lina engendren el licor més preuat del món, d’un cos pur. Contenen minerals en estat pur que un dia van recórrer roquissars i gorges avall, lliscant entre el basalt, alimentant de salut terres, bèsties i humans. Pujant la costa oest, al comtat d’Aberdeen es troben un reguitzell de petites poblacions dedicades a l’el.laboració de Whisky. En aquests pobles destaquen per damunt de tot dos edificis, l’església i la destil·leria. En el lloc de culte, s’aixeca espigat un campanar de pedra, una sòlida massa cúbica donant volada a una simple façana plana i un teulat a dos aigües. I dins del mateix camp panoràmic de la vista, veiem una forma més juganera, una daurada amorfa massa lleugera. Els alambics semblen sortir com cebes del terra, alçant-se, aprimant-se fins convertir-se en una conducció que s’enrosca per les teulades, com antena d’un insecte gegant.
            Més enllà de l’art i tradició d’el.laborar l’anomenat Scotch, la clau de la fama del l’or líquid que fan en aquelles contrades, es troba en les dues matèries primes bàsiques: aigua i civada maltejada. El difícil clima i subsòl d’Escòcia fa difícil altres cultius, però gens el de la civada. Després de collir el cereal es posa en remull per a que germini i tot seguit es procedeix a assecar-ho. Aquest cereal sec es dipositarà en  recipients per a banyar-se en la pura, preciosa i mineralitzada aigua que corre pels rierols d’aquell país. El tímid contingut de sucre de la civada serà objecte de “wort” (una espècie de maceració en ebullició per transformar l’almidó en sucre, resultant en un líquid amb alt contingut de sucres). Aquest líquid anomenat wort es transferirà a uns depòsits per a la seva fermentació, i d’aquests dipòsits als alambics per a la destil·lació. Bullint el líquid s’evapora l’alcohol arrossegant les millors essències i passant pels budells de coure l’alcohol torna a l’estat líquid, anomenant-ho ja whisky.
També hauríem de parlar d’un tercer element que aporta la nota floral a alguns dels whiskys de més renom, la planta del bruc que allà anomenen “heather”. Després caldran anys, tres com a mínim, de repòs en botes de roure (algunes provinents de Jerez). És el que els natius anomenaren des de fa segles  l’aigua de la vida, una medicina, del gaèlic usquebaugh o usky. Quin bé de Deu per a la nostra salut! I si no, escoltin l’oda al whisky que l’historiador i cronista Raphaël Holinshed va fer allà cap al segle XVI: "Being moderately taken, it slows the age, it cuts phlegm, it lightens the mind, it quickens the spirit, it cures the dropsy, it heals the strangulation, it pounces the stone, it repels gravel, it pulls away ventositie, it keeps and preserves the head from whirling, the eyes from dazzling, the tongue from lisping, the mouth from snuffing, the teeth from chattering, the throat from rattling, the weasan from stiffing, the stomach from womblying, the heart from swelling, the belly from wincing, the guts from rumbling, the hands from shivering, the sinews from shrinking, the veins from crumpling, the bones from aching, the marrow from soaking, and truly it is a sovereign liquor if it be orderly taken” /4/



    Detall del monument dedicat a Gladstone el 1917 a Coates Crescent, Edinburgh. William Gladstone fou primer ministre a l’últim terç del segle XIX, moment àlgid de l’imperi britànic. La figura de la imatge és una al·legoria de la Història, sempre llibre en mà, presta a escriure un nou capítol en l’esdevenidor d’Escòcia.


Encarregui edició impresa HangingBook a: madb73@gmail.com o consulti a www.thehangingbook.com



THE SPEED OF THE CLOUDS

            En cap altre lloc a la terra em sento tant lliure, expandint-me discorrent per aquesta suau successió de turons i valls. Després d’un llarg viatge per l’oceà aconsegueixo aterrar. Lluny de voler dispersar-me em deixo emportar per la inèrcia. Llisco a través del cel admirant les ones de verd amb les taques de petits pobles o casetes aïllades amb les teulades apuntant-me, donant-me la benvinguda. Inclús quan arribo al populós cinturó central cap shock espatlla el meu delir. Entrar a Europa per ’Escòcia és com una lleu transició a mig camí entre la desolació humana de l’oceà i el monstre urbà de part de l’Europa Occidental. Comandant em sento a Escòcia, mentre que en altres llocs em sembla tan sols estar de passada entre unes gents que ni tan sols es preocupen de mirar-me, oblidat, desconnectats de la volta que s’estén juganera sobre els seus caps.
            Transiten ràpid en aquest país de la claror a la boirosa foscor, de cels oberts a un mantell de plom que tan sols la pluja deixa passar. Amb celeritat els canvis es succeeixen sobre els caps dels escocesos. En breu, per voluntat d’aquestes gents, en aquesta antiga nació que tant s’estimen, també és pot succeir un canvi radical. Es preveu per aquest mateix 2010 el referèndum per a la independència. Serà la conclusió d’un llarg camí per recuperar la sobirania.
La lluita per desconnectar-se d’Anglaterra, desfent així la Gran Bretanya, data des de la mateixa fundació del Regne Unit al 1707. El resultat del referèndum pot propiciar la recuperació de l’estatalitat d’Escòcia; o bé la continuïtat del Regne Unit si les tesis sobiranistes són superades pels unionistes. Però sigui quin sigui el resultat del referèndum, res no tornarà a ser igual. S’anirà amb celeritat cap a un canvi radical després de negociar els termes de la independència amb Anglaterra? O bé un resultat negatiu a la plena sobirania servirà per augmentar el sostre competencial desmobilitzant així possibles noves convocatòries sobiranistes?
            2010 - Decision Day, el gran dia, anhelat per molts des de fa dècades, centúries. Tot començà el mateix dia en que es donà a llum al Regne Unit. Llavors, una anàlisi de la situació econòmica va fer decantar-se a la noblesa escocesa a favor de la Unió amb Anglaterra. La gran massa de la població va rebre la notícia de l’abandó de la independència amb tristesa i indignació. Andrew Fletcher, un dels pocs notables que s’oposaren a la Unió, com a últimes paraules abans de morir diria: “Lord have mercy on my poor country that is so barbarously oppressed” (senyor, tingues pietat del meu pobre país, tan bàrbarament oprimit).
Els malestar generat llavors ajudà a que set anys després el primer aixecament jacobita prengués forma. Després vindria un segon i últim desafortunat intent que gaudí d’un gran suport al nord. Al sud, tant en el moment de la immolació al 1707 com a les dècades posteriors, la Unió va ser quelcom acatat, sense passions ni benediccions. Tot i les inicials dificultats econòmiques, el nou Estat creat estava cridat a convertir-se en l’amo del món. En l’època de l’imperi britànic els avantatges sempre van ser més valorats que els desavantatges: com la de tants morts i ferits servint a l’exèrcit de Sa Majestat.
            Amb els primers signes d’esgotament de la potència imperial, començà a desvetllar-se el sentiment nacionalista escocés. El moviment anomenat “Home-Rule” propicià la creació de la figura del “Secretary of State for Scotland” al 1885 i més endavant, desaprofitada l’oportunitat de l’efecte dominó de la Independència d’Irlanda, es creà la “Scottish Office” al 1926. Peixet per als incorruptibles, els que no s'acontenten amb autonomies de major o menor grau. “Scotland shall be free” (Escòcia serà lliure) encara és el seu lema. Gent com aquesta donaren a llum al 1934 al SNP (Scottish National Party). Sempre amb la bandera de la independència per davant com a meta irrenunciable, l’SNP en un exercici de pragmatisme va acceptar l’autonomisme com a via cap a la independència.
            Donar un pas significatiu en l’Autonomia sui generis de que gaudia Escòcia des del tractat de la Unió va ser possible al 1979. Malgrat tenir una Llei pròpia i diferenciada de la resta del Regne Unit, malgrat tenir moneda pròpia, una església autòctona, malgrat tots els instruments que asseguraven gestionar part dels assumptes propis, Escòcia era orfe de parlament propi. Amb el suport dels Liberals, Laboristes i SNP es preparà un referèndum per a que Escòcia es dotes d’una cambra pròpia. En aquella anhelada consulta popular de 1974 els votants es pronunciaren a favor de crear el parlament escocès. Malauradament s’havia imposat una clàusula enverinada en que el 40% de l’electorat havia d’estar a favor del si. Malgrat que el si superà al no, l’abstenció feu impossible arribar a aquell llindar que s’havia fixat.
            De donar un gran pas endavant es passà tot seguit a uns anys difícils per al nacionalisme. La poca estima de la destructora Margaret Thatcher envers a la nació escocesa començà a soscavar els pilars de l’autonomia. Veient l’electorat escocés les maniobres de Westminster contraries als interessos d’Escòcia, el suport al partit conservador minvà elecció rere elecció fins a la època de John Major. Un gran argument per a la independència en aquella època fou la clara diferència d’opcions polítiques al sud i al nord de les Borders. Mentre Anglaterra es pintava de blau, Escòcia era cada cop més laborista. Com podia un partit conservador que amb prou feines tenia representació a Escòcia, regir els assumptes d’aquest país?
            Amb l’ascens de Tony Blair, els plans per aconseguir un parlament propi tantes vegades posposats es van fer realitat. En el referèndum de 1997 l’electorat escocés aprovava sobradament la creació d’un parlament propi. Començà a rodar la nova cambra de representació amb els “Honors d’Escòcia” (espasa, ceptre i corona) al Maig de 1999. Després d’uns anys de residència en un edifici històric neogòtic al capdamunt de la “Old Town” (casc antic), el parlament es mudà a l’altre banda del carrer major. El brillant edifici, obra d’Enric Miralles, que des de 2004 alberga la cambra escocesa ha nomenat ja tres primers ministres. El parlament començà a caminar sota la hegemonia del partit laborista que escollí com a primer ministre a Donald Dewar. La sobtada mort del primer ministre propicià la successió del seu delfí Henry McLeish i ja a la segona legislatura de Jack McConnell que necessità del suport del partit liberal per a la seva elecció.
            Al 2007, les propostes més esquerranes del partit laborista escocés respecte al liberalisme de Blair van ser insuficients per impedir l’ascens de l’independentista SNP. Aquest partit des de les primeres eleccions s’havia posicionat com a segon partit més votat. Patí però una considerable pèrdua de vots a les segona contesa electoral. Després de tornar a postulats més progressistes i recuperar al seu líder més carismàtic, l’SNP obtingué una gran victòria amb 47 diputats dels 129 escons que configuren el parlament escocés. Lluny de la majoria absoluta, ningú (els partits d’àmbit estatal) ha volgut ballar amb l’SNP tenint per tant que conformar un govern en minoria. Fidel a les seves promeses electorals l’SNP promet convocar el referèndum per a la independència. Mentrestant va construint la nació amb els instruments de l’anomenada “Devolution” (Autonomia).
            Malgrat l’oposició de la resta de partits del ventall parlamentari escocés, el referèndum té tots els números per a convocar-se amb totes les de la llei. La tradició democràtica de la Gran Bretanya exigeix donar la paraula a la gent. Si guanyés el Sí, això implicaria a la llarga la mateixa desaparició de la Gran Bretanya. Que és un Regne Unit sense un dels regnes? Quedarien Anglaterra i Gal·les com a únics portadors de la Gran Bretanya? Els sentiments nacionalistes de Gal·les revifarien i la desconnexió Anglaterra-Gal·les, des de la conquesta de la segona a l’Edat Mitjana, es consumaria. Les implicacions per als estats associats com Jersey, Mann, o tot el que pot passar amb la Commonwealth i la mateixa corona són més difícils de pronosticar. La independència d’Escòcia provocaria sens dubte un efecte dominó en altres Nacions sense Estat de la Unió Europea.  
            “Brave Scotland”, valenta Escòcia deien els poetes. Ho seran ara els seus ciutadans en aquesta cruïlla històrica? Per Escòcia, amb el seu potencial humà i material, recuperar l’estatalitat és iniciar un viatge de futur alhora que un retorn a les essències, car sobirana va ser. Com en l’època de la Il·lustració ara Escòcia pot tornar a ser un far, un exemple a seguir. Donaran el salt, canviaran? O faran les institucions i molts aspectes de la mà de les relacions internacionals. Però la vida als pubs poc s’alterarà, les vaques i les ovelles ni s’immutaran, les estàtues tan dignes en les altures romandran, la molsa progressarà, les gavines volaran, i la Saltire, com sempre batuda pel vent s’agitarà.
El vent imponderable continuarà martellejant per entre els carrers de pobles i ciutats, passejant-se violent al llarg de les valls, colpejant els cims deshabitats. Abraçant la terra el mar persistirà en escolar-se com escletxes gegantines pel país. I els titans de cotó que discorren pel cel tampoc d’Escòcia com fins ara es cansaran. La pluja, generosa, tampoc s’aturarà. I en mi, pedra, primigènia, nua i impassible la bellesa mai s’acabarà.   


Encarregui edició impresa HangingBook a: madb73@gmail.com o consulti a www.thehangingbook.com



TRADUCCIONS

   /1/ “el nostre príncep i rei. A el, com a l’home que ens a portat salvació al nostre poble, ens encomanem tant per la llei com per els seus mèrits de que la nostra llibertat pervisqui, i al seu costat, vingui el que vingui, estem decidits a estar. Encara que si abandonés el que ha començat, i acordés fer de nosaltres o del nostre regne subjectes del rei d’Anglaterra o dels anglesos, ens veuríem obligats tot d’una a desfer-nos d’ell com si fos un enemic que vol subvertir els drets seus i propis nostres, i fer d’algun altre més apte per defensar-nos el nostre rei, ja que  mentre restin cent de nosaltres vius, mai sota cap concepte serem sotmesos al domini anglès. No es de veritat per glòria, ni per riqueses ni honors que lluitem, sinó per la llibertat – només per això, que cap home honest lliura si no és amb la vida mateixa.
            “Amonesti i exhorti al rei dels anglesos, que hauria de tenir prou amb el que el pertany (...), a que ens deixi a nosaltres els escocesos en pau, que vivim en aquesta pobre petita Escòcia, més enllà del qual no hi ha sojorn possible, i cobegem només el que és nostres” 


   /2/  “Que les lleis relatives a la Regulació del comerç, duanes, i impostos, que Escòcia en virtut d’aquest Tractat és responsable, siguin les mateixes a Escòcia, a partir i després de la Unió, que a Anglaterra; i pel que respecta a totes les altres lleis, vigents en el Regne d’Escòcia continuïn després de la Unió, tanmateix vigents com abans (excepte aquelles contraries o inconsistents amb aquest Tractat) però alterables pel Parlament de la Gran Bretanya, amb aquesta diferència entre les lleis de Dret Públic, i govern civil, i aquelles referents al Dret Privat i les lleis referents al Dret Públic i govern civil han de ser les mateixes a tot el Regne Unit; però cap alteració s’ha de fer al respecte del Dret Privat, excepte quan això fos d’utilitat per als subjectes d’Escòcia”

  
    /3/                                “Quina colla d’infames a la Nació

   Adéu a la fama escocesa / Adéu a la nostra antiga glòria / Adéu inclús al nom d’Escòcia / d’història marcial tan brillant. / Ara el Sark corre fins a les sorres del Solway, / I el Tweed corre fins a l’oceà, / marcant allà on es troba la província d’Anglaterra: / Quina colla d’infames a la Nació! / El que la força i l’astúcia no pogué sotmetre, / Al llarg d’èpoques de guerra, / Es ara doblegat per uns pocs covards, / A canvi de sou recompensa de traïdors / L’acer anglès poguérem desdenyar, / segurs del nostre valor, / però l’or anglès ha estat el nostre verí: / Quina colla d’infames a la Nació! / Si hagués vist jo el dia / Que la traïció d’aquesta manera ens podria vendre, / el meu cap i cabells grisos l’hagués deixat convertir-se en fang cuit, / per estar amb Bruce i el lleial Wallace! / I sempre mentre visqui, fins a la meva darrera hora / faré aquesta declaració, / Ens han comprat i venut amb l’or anglès: / Quina colla d’infames a la Nació!


 /4/ Si es pren amb mesura, alenteix l’envelliment, atura la flema, il.lumina la ment, aviva l’esperit, cura el decaiment i l’asfíxia, arrosega a les pedres, repeleix la grava de la ureta, fa fora les ventositats, protegeix i preserva el cap de la migranya, als ulls de l’encegament, a la llengua de la paràlisi, a la boca de la insensibilitat, a la dents del titil.litar, al coll del vómit, a l’ansios de la rigidesa, a l’estomac del malestar, al cor de la tumefacció, a la panxa i als budells del dolor, a les mans de tremolar, als nervis de la lentitud, a les venes d’obstruir-se, del patiment d’osos, a la Medul·la d’empapar-se, i certament és un sobirà licor si es pren amb ordre.


ÍNDEX TEMÀTIC

- Celtes..............................................................................7
- Romans.........................................................................10
- L’assalt scot i la formació d’Alba......................................14
- Víkings............................................................................22
- St. Andreu......................................................................26
- Macbeth..........................................................................33
- Les guerres d’independència..........................................41
- Rei dels escocesos.........................................................46
- Maria Stuart....................................................................51
- Presbiterianisme.............................................................54
- La unió amb Anglaterra...................................................65
- L’aixecament jacobita......................................................70
- L’herència dels clans......................................................75
- L’emigració.....................................................................79
- Grans literats..................................................................82
La Il.lustració i el Positivisme...........................................89
- L’urbanisme georgià........................................................92
- El sistema legal..............................................................96
- El sistema de finançament............................................102
- Miners i obres...............................................................107
- Glasgow i MacKintosh (Charles Rennie)........................110
- El peatje humà de l’imperi i el preu de la llibertat...........116
- Llengües.........................................................................123
- A la recerca del sol........................................................127
- Whisky..........................................................................132
- Autonomia; Independència?..........................................139
- Traduccions..................................................................145



Encarregui edició impresa HangingBook a: madb73@gmail.com o consulti a www.thehangingbook.com